En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.
Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».
Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?». El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: “El meu amo triga a venir”, i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més». (Lc 12, 32-48)
Aquest diumenge es llegeix un fragment llarg de l’evangeli de Lluc que té a veure amb els béns materials i les riqueses. Jesús està amb els seus deixebles i els acaba de dir que no han de passar ànsia per les coses materials i han de fiar-se de la Providència divina. Per això el fragment d’avui comença dient-los que no tenguin por, que el Pare es complau de donar-los el Regne. Tot seguit, però, ve un missatge contundent: veneu el que teniu i donau els diners als qui ho necessiten. Algú pot pensar: i ja està? Donar-ho tot i esperar que les coses venguin de l’aire del cel? És realista fer això?
És evident que no és aquest el missatge de l’evangeli. El que se’ns diu aquí és una cosa molt diferent. Jesús ens demana una actitud de despreniment, però no en el sentit de formar una comunitat de misèria i pobresa, sinó de tenir clar que les coses materials no han de ser el centre exclusiu de la nostra preocupació. Cal tenir per viure, i per això fa uns diumenges Jesús ens ensenyava a demanar el pa de cada dia, però la vida ha de ser alguna cosa més que mirar d’aconseguir coses, encara que siguin coses necessàries. I aquesta cosa més és Déu.
Cal confiar en Déu, sí, però sense menystenir el treball i l’esforç humà. Sant Pau dirà que qui no treballa, que no mengi. El missatge de jesús no és una apologia de la peresa ni cerca un regne de ganduls. El que demana és confiar en Déu i també amb els altres, perquè tots som part d’aquesta confiança. La providència dels altres som nosaltres; el que manca als nostres germans, som nosaltres que ho hem de proporcionar. Aquesta és la missió que Déu ens ha confiat. El Pare proveeix del que necessitem, però ens empra a nosaltres com a instruments i confia que complirem la nostra tasca. Quan ens topam amb fam i pobresa, no és a Déu que hem d’interpel·lar. Ben al contrari, és Déu que ens interpel·la i ens demana on és el nostre germà i què hem fet per a ell.
La segona part de l’evangeli parla de vetllar. En el mateix context que parlàvem, no hem d’entendre literalment la vigília com l’obsessió malaltissa de viure esperant la mort o si Jesús ve la setmana que ve o d’aquí a un any. Vetllar és fer de bons servidors o de bons administradors, és a dir, fer bé allò que s’espera de nosaltres.
Però fixem-nos que al text de l’evangeli es fan algunes diferències. No és el mateix la mala feina de l’administrador que no sabia ben bé què volia el senyor, que la d’aquell que sí que ho sabia i que és el que rebrà de valent. Tots som iguals als ulls de Déu, però és evident que Déu a alguns els ha confiat de forma especial la seva voluntat i a aquests se’ls exigeix molt més. Molt possiblement, Lluc està pensant amb els líders de les primeres comunitats cristianes, els quals havien de donar exemple els primers i sovint no ho feien. Aquests seran els que rebran de valent si no fan les coses que toca fer.
Podem pensar que, traslladat a avui, aquest advertiment es refereix als bisbes i capellans, que moltes vegades tenen actituds ben poc cristianes i miren per a ells i poca cosa més. Però pens que no ens hem d’aturar aquí. Qualsevol creient, mínimament format o compromès, coneix la voluntat de Déu i sap què ha de fer. És a dir, qualsevol de nosaltres, els creients. És important tenir clar que l’evangeli no parla de cercar culpables, sinó de deixar de posar excuses i posar-nos, tots, a fer la feina que ens han encarregat: procurar que a ningú li manqui allò que necessita.