Aquesta és una setmana de festes amb fogateres i espectacles a molts d’indrets de la nostra terra, la majoria fent memòria d’un monjo egipci que visqué entre els segles III i IV i que coneixem com a sant Antoni Abad. Si pogués visitar-nos i assistir a alguna d’aquestes celebracions no només no crec que entengués res, sinó que quedaria escandalitzat i molt sorprès de veure que, malgrat per tot arreu s’empra el seu nom, el personatge que se’n duu tota la simpatia i que és ja la icona de la majoria d’esdeveniments no és ell, sinó el seu rival: el dimoni. Aquesta presència demoníaca generalitzada ens hauria de fer pensar que, en contra d’alguna teologia moderna, el dimoni deu ser un ésser ben real, encara que la gent no cregui en ell. Charles Baudelaire ja ens advertia que la més bella argúcia del diable era persuadir-nos de la seva inexistència. Efectivament, un segle i mig després de ser escrites aquestes paraules, gairebé ningú creu en el dimoni ni li provoca cap temor. Prova d’això són els milers d’infants que s’han disfressat amb les banyes satàniques aquests dies. Però tenim dimonis tot l’any, per exemple, en les sèries de la televisió,…
Comments closedespai web de l'autor