En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?». Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou”. Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.
Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isaac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers». (Lc 13, 22-30)
Aquest diumenge llegim un fragment de l’evangeli de Lluc que no és massa bo d’entendre. Veiem que Jesús es troba fent camí cap a Jerusalem i, en un indret desconegut on s’atura a predicar, algú de qui tampoc sabem res, li fa una pregunta: seran poques les persones que, al final, se salvaran?
Cal recordar que la creença en una vida plena després de la mort —o la condemna a una eternitat de turments— no era comuna entre els jueus del temps de l’Antic Testament. Els morts se n’anaven, tots, al Sheol per tota l’eternitat, sense pena ni glòria. En els segles immediatament anteriors al temps de Jesús, sí que comença a fer-se general la creença que els jueus piadosos tendran la seva recompensa després de la mort. Per a la resta, els queda l’avorriment etern.
Aquesta creença els permetia explicar la compatibilitat de la justícia divina amb el fet que sovint els malvats se’n sortien en la seva i les bones persones patien de valent tota la vida. En alguns casos, hi havia jueus que creien en la possibilitat també d’una condemna eterna, però altres només pensaven amb un premi per als bons, per això la pregunta que fa aquest desconegut, centrada només en els que se salven.
Per als cristians això resulta estrany. Després de segles sentint parlar de l’infern i assabentats de la possibilitat de la condemna al foc que sempre crema, solen formular la pregunta a l’inrevés que el jueu de l’evangeli: hi haurà gent que no se salvarà? Aniran a l’infern? Qui? Hitler? Stalin?
Deixant de banda tot això, si tornem a la pregunta que enceta aquest text comprovarem que, ben llegida, no té massa sentit (són pocs? Quants són, pocs? Deu? Deu milions?). Possiblement per això Jesús no respon al que li demana, sinó que aprofita per a un ensenyament que tampoc és que sigui massa bo d’entendre: molts voldran entrar per la porta estreta i no podran. Què vol dir això? Per què no podran entrar? Massa grassos? Cal advertir que Lluc és poc clar aquí, al contrari de Mateu, que quan parla d’això explica que la porta ampla és la que duu a la perdició i l’estreta a la vida (7, 13-14).
Mateu és més clar aquí i també més endavant, quan explica que es condemnen els que, quan Jesús tenia set, no li donaren aigua; o tenia fam, i no li donaren a menjar (Mt 25, 31). Lluc, en canvi, és molt menys explícit. Parla d’un cap de la casa que haurà tancat la porta (cal suposar que la porta estreta) i ja no deixa passar ningú, no reconeix els que toquen la porta i mana que s’allunyin d’ell. Es queden fora els que no són reconeguts pel senyor, és a dir, per Déu.
A qui es refereix Jesús en tot això? Molts autors han vist en el darrer paràgraf una referència als jueus, quan Jesús acaba dient “ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”. Molt possiblement aquesta frase no és de Jesús sinó que fa referència al fet que en les primeres comunitats cristianes, molts de jueus rebutjaven que Jesús fos el Messies, cosa que acceptaven altres creients gentils. Perquè, al final, d’això és del que es tracta: reconèixer Jesús com a Fill de Déu. Aquesta és la porta estreta per la qual molts dels seus contemporanis no estaven disposats a passar i per la que molts avui tampoc volen fer-ho.