En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit». (Lc 18, 9-14)
L’evangeli d’aquest diumenge trentè del temps de durant l’any continua tractant el tema de la pregària, però ho fa d’una manera diferent, proposant dos models o dues formes de pregar que, en el fons, representen dues actituds distintes. Jesús ho explica amb una paràbola que dirigeix a gent aparentment piadosa, seguidors seus convençuts de la seva pròpia justícia i a la vegada crítics amb els altres. Persones, molt possiblement, semblants a la majoria de nosaltres.
La paràbola planteja el contrast de dos personatges que van al temple a pregar: un fariseu i un cobrador d’imposts. Avui, quan sentim la paraula fariseu immediatament ho identificam amb els adversaris de Jesús i, referint-nos a un cobrador d’impostos, pensam amb un buròcrata. Però aquest és un error que cal evitar perquè dificulta entendre la paràbola.
Els fariseus, en el temps de Jesús, era la gent més piadosa i practicant, persones estrictes i austeres, i en general honestes i ben reconegudes per la gent. Els cobradors d’imposts, en canvi, eren col·laboradors dels romans, amics dels rics i uns corruptes sense escrúpols. Per tant, per entendre millor el text, podria ser bo fer l’exercici de substituir els termes, actualitzant-los. Si ho tornam a llegir, hem de pensar que al temple es topen, per tant, un creient practicant, col·laborador de la parròquia, de vida modesta i tracte just amb la gent; i un empresari poca vergonya que defrauda als treballadors, no paga els imposts que toca i que abusa amb els preus quan tracta amb la gent més humil.
El primer personatge prega amb la seguretat d’aquell que té clar que ha fet les coses bé. No té cap problema a fer la llista de les coses bones que fa i assenyalar aquells que fan el contrari. Es compara amb el corrupte que hi ha al temple i dona gràcies a Déu per no ser com ell. És important veure que reconeix, en certa forma, el mèrit de Déu en tot això i per aquest motiu li dona les gràcies. En qualsevol cas, és algú no té motius per retreure’s res.
El recaptador d’imposts té una actitud molt diferent. No fa cap llista de pecats ni es reconeix pecador per un motiu concret. No sabem què fa allà, tal vegada ha arribat a un moment de la seva vida en què els remordiments ja s’han fet insuportables. No s’atreveix a aixecar els ulls al cel i simplement demana a Déu que li sigui propici. No demana expressament perdó ni parla de tornar allò que ha robat. És un home desesperat i necessitat de la misericòrdia divina.
Les dues persones semblen sinceres i és fàcil que el lector o l’oient es pugui identificar amb l’actitud d’un o altre, o fins i tot amb la dels dos en diferents moments de la vida. Si ho pensem en aquest sentit, les paraules finals de Jesús ens han de resultar sorprenents: Déu perdona el corrupte que cerca la seva misericòrdia i no perdona l’home piadós i segur d’ell mateix. Podem entendre el perdó del cobrador, però, de què no perdona el fariseu?
Aquest no era cap lladre ni cap adúlter; no ha pecat d’això, però peca d’orgull, de manca d’humilitat i també de menyspreu cap als altres. El seu pecat és veure’s superior als altres i pensar que Déu també l’ha de veure així a ell. Però s’equivoca, ja que Déu no cerca els perfeccionistes, que, tanmateix, en el fons no ho són, sinó aquells que cerquen amb humilitat la seva misericòrdia.
Això no vol dir que sigui millor ser corruptes que creients orgullosos. Fixem-nos també que aquí Jesús no parla de salvació sinó de perdó. El camí de la salvació és llarg i ple d’oportunitats. Avui el cobrador d’imposts és perdonat perquè va al temple amb actitud humil i cercant aquest perdó. El fariseu no rep cap perdó precisament perquè peca allà, gairebé sense adornar-se’n compte. Tot plegat sembla el món a l’inrevés, però és que la manera que té Déu de veure les coses moltes vegades no coincideix amb la nostra.