(Diumenge XXXIV de durant l’any C)
En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit». Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix». Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».
Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres». Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís». (Lc 23, 35-43)
Amb la Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, es tanca l’any litúrgic. Aquesta és una festa instituïda fa cent anys pel papa Pius XI i que tenia un sentit precís, per fer veure que la humanitat, o almenys la civilització Occidental, havia donat l’esquena a Crist i s’havia embarcat en una espiral de perillosa destrucció. El 1925 feia poc que havia acabat la Gran Guerra, Rússia havia sofert la revolució bolxevic, el feixisme es començava a estendre per Europa i determinats corrents culturals i filosòfics posaven en dubte moltes de les coses que fins llavors es consideraven immutables: pensem per exemple amb la psicoanàlisi, l’obra de Nietzsche, etc. Pius XI va intentar reconduir tot això i, com sabem perfectament avui, el fracàs va ser evident. En vint anys, el món va patir una altra guerra mentre apreníem noms nous que ens deixaven el cor gelat: Auschwitz, Hiroshima, gulags, genocidi… On era Crist enmig d’aquell desastre?
Al segle XXI, l’evangeli d’aquest diumenge resulta especialment encertat. Es parla en ell de Jesús com a rei, però no en el sentit que hom pot esperar ni amb el que devia pensar Pius XI, perquè els que es dirigeixen a Jesús amb aquest títol ho fa per burlar-se d’ell.
L’escena és coneguda, ja que forma part de la Passió que relata Lluc. És el moment en el qual les autoritats i la gent de per allà li diuen a Jesús que se salvi ell mateix i així demostrarà que és el Messies. Podem pensar que demanen un senyal, però realment no és així. Els jueus podien estar ben convençuts que Déu sortiria a auxiliar Jesús si fos el Messies, però en cap cas podien admetre que se salvés ell mateix. La burla és evident.
També se’n riuen d’ell els soldats, que li ofereixen vinagre en lloc de vi amb mirra, que servia per alleujar el dolor. El mateix fa un dels dos criminals que executen amb Jesús. L’altre, però, actua de forma molt diferent i reconeix la seva innocència. Val a dir que la tradició sol parlar de dos lladres, el bo i el dolent, però el text grec no parla de lladres. La mort en creu era una mort exemplar que empraven els romans contra els enemics de l’Imperi, per tant, els que eren condemnats a aquesta mort eren rebels, avui segurament en diríem terroristes o activistes que sovint tenien un historial de delictes violents. Per això, les autoritats jueves varen haver de convèncer Pilat que Jesús era un perill per als romans per tal que el crucifiqués. Jesús, en tot cas, assegura a aquell malfactor que el reconeix que estarà amb ell al paradís.
L’evangeli és molt encertat, com deia, perquè ens presenta un Crist rei que és objecte de burla i que mor com un criminal, de la forma més inhumana concebible en aquell temps. Una imatge que poc té a veure amb les imatges de Crist regnant i amb una Església poderosa i influent com la que molta gent enyora. Avui, reconèixer Jesucrist com a Rei de tot el món no ha de ser un exercici de nostàlgia, ni d’intentar recuperar la vella idea de la Cristiandat que va conformar Occident, però que no sempre va saber mantenir la fidelitat a l’evangeli de Crist. Ben al contrari, ha de significar reconèixer la necessitat de posar el seu testimoni en el centre de les nostres vides i intentar que aquest testimoni sigui la guia de la nostra trajectòria vital, no només en l’àmbit personal, sinó a escala comunitària. Com a Església, sí, però també com a membres de la comunitat política de la qual formam part. Al nivell del nostre poble o ciutat, del nostre país i a escala global com a part de la comunitat humana.
Per altra banda, és important tornar a girar la mirada cap a la imatge del nostre rei penjat a la creu. Això també ens ha d’ajudar a recordar que el nostre esforç pot no tenir l’èxit que esperàvem. No oblidem que, al cap i a la fi, del que es tracta és d’arribar nosaltres a ser ciutadans d’un altre món, d’un món molt diferent d’aquest que tenim avui.