Autor: Joan Mesquida

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit». (Lc 18, 9-14)  L’evangeli d’aquest diumenge trentè del temps de durant l’any continua tractant el tema de la pregària, però ho fa d’una manera diferent, proposant dos models o dues formes de pregar que, en el fons, representen dues actituds distintes. Jesús ho explica amb una paràbola que dirigeix a gent aparentment piadosa, seguidors seus convençuts de la seva pròpia justícia i a la vegada crítics amb els altres. Persones, molt possiblement, semblants…

Comments closed

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: «Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi». El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: «A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més».  I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?». (Lc 18, 1-8)  L’evangeli d’aquest diumenge ens parla de la pregària i de la seva importància per a Jesús, però ho fa d’una manera curiosa. El missatge inicial, dirigit als deixebles, és clar: cal pregar sempre…

Comments closed

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots».  Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?». Llavors li digué: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat». (Lc 17, 11-19)  Aquest evangeli ens presenta un curiós cas de curació de Jesús. Ens trobam ja de camí a Jerusalem i veiem com Jesús s’acosta a un poble mentre uns leprosos li surten a camí. La situació no és massa estranya perquè els leprosos són persones excloses de la comunitat i obligades, per llei, a viure enfora de les poblacions. Per això cal entendre que aquests s’acosten a Jesús en el punt límit, just abans d’entrar…

Comments closed

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe». El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.  Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”». (Lc 17, 5-10)  L’evangeli d’aquest diumenge té dues parts íntimament connectades. Fixem-nos, a més, que es tracta d’un missatge de Jesús que no va dirigit en general als seguidors, sinó que respon a una pregunta concreta dels apòstols. La resposta de Jesús és dura i s’entén precisament, dirigida als seus seguidors més propers i, possiblement, Lluc ho escriu pensant també amb els dirigents de les primeres comunitats cristianes.  …

Comments closed

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.  Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on soc jo…

Comments closed

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dona’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns”. L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració”. I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli”. Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta”. A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat”. Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”». I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que…

Comments closed