(Diumenge XXXII de durant l’any C)
Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dones que t’autoritzi a fer això?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?». Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús. (Jn 2, 13-22)
Aquest diumenge XXXII coincideix amb la festa de la Dedicació de la Basílica del Laterà i la litúrgia ens convida a llegir una història que, per a molts, és desconcertant: la reacció de Jesús cap als venedors i canvistes del temple. Molt possiblement es tracta d’un fet verídic, descrit per tots els evangelistes, si bé amb diferències importants, encaminades sovint a llevar-li importància o a minimitzar el caràcter violent de la situació.
Els tres evangelis sinòptics, de fet, situen el fet pocs dies abans de la detenció i mort de Jesús, en un moment en el qual la tensió era més que evident i la violència es feia present per tot arreu. Joan, en canvi, ubica aquest fet al principi, quan Jesús gairebé inicia la seva vida pública i quan encara no hi ha la violència ambiental dels darrers dies del mestre. Paradoxalment, en canvi, la narració de Joan presenta el Jesús més violent, que fabrica fins i tot un fuet de cordes per fer més contundent la seva acció. A l’evangeli de Joan, l’acció de Jesús no és defensiva, no respon a la tensió acumulada per la pressió de les autoritats, sinó que sembla provenir un pla premeditat de Jesús.
La lectura que fem avui d’això ens duu a pensar que al temple hi havia instal·lat una espècie de mercat que cercava atreure els peregrins, allò que avui en diríem turisme religiós, però aquesta imatge no és massa exacta. Els venedors i canvistes, al marge del seu interès lucratiu, tenien un paper fonamental en l’activitat del creient, ja que, d’altra manera, els jueus que anaven allà no podrien fer els sacrificis prescrits ni pagar el tribut al temple. És a dir, si traslladam l’acció a una catedral actual, l’atac de Jesús no seria a la tenda de records del temple ni al museu diocesà, sinó que es tractaria d’una acció que impediria la celebració de la missa per no poder tenir formes per consagrar o els objectes propis de la litúrgia.
Per què actua així Jesús? Com diem, la seva actitud no és defensiva sinó reactiva. Jesús surt en defensa del Pare. “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”, els diu als presents. Recordem que a l’evangeli de Joan no hi ha secret messiànic ni un Jesús que cerca dissimular la seva identitat. Ben al contrari, en aquest evangeli Jesús sempre és presentat com el Fill de Déu, aquell que no necessita ja testimonis de ningú ni demostrar res.
Contrasta l’actitud de Jesús amb la de les autoritats religioses, que en cap moment l’acusen o intenten empresonar-lo. Ben enfora d’això, els jueus d’allà es limiten a demanar-li que expliqui qui és: «Quin senyal ens dones que t’autoritzi a fer això?». Jesús no els dona cap senyal ni els diu qui és, sinó que respon de forma encara més provocativa: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». La resposta sembla alhora amenaçant i absurda. Probablement no varen entendre res i, de fet, el mateix evangelista explica tot seguit el sentit de les paraules de Jesús: «es referia al santuari del seu cos».
El lligam de l’actitud de Jesús amb la resurrecció també ens sorprèn. L’actitud prepotent de Jesús aquí no s’assembla massa a la del servent sofrent d’Isaïes o a la imatge del Jesús pacífic que accepta el seu destí sense alçar la veu. Sí que ens recorda, però, a la transfiguració, la visió del Jesús glorificat que no necessita ja temples ni sacrificis. Una vegada ressuscitat, ell és el temple a on tots cabem.
Per entendre aquesta reacció és important recordar que ens trobam a l’inici de l’evangeli i, que sapiguem, Jesús no havia fet encara massa miracles, més enllà de convertir l’aigua en vi a Canà. És més probable, per tant, que aquesta desconfiança sigui un afegit de l’evangelista, dirigit més cap a alguns membres de la comunitat en la qual es troba Joan, a finals del segle I, que cap als contemporanis de Jesús que gairebé encara no sabien ni qui era.
Als creients d’avui ens costa acceptar que Jesús tengués manifestacions amb un cert grau de violència, i per això solem llegir molt per damunt aquests passatges o altres, com l’episodi de la detenció de Jesús, on descobrim que els apòstols anaven armats i no dubten a atacar a aquells que vols apressar el seu mestre. Això no vol dir que el moviment de Jesús fos violent ni que acceptés la violència com a mitjà legítim; de fet, Jesús censura qui ataca els soldats que el detenen. Però els evangelis ens mostren Jesús com una persona fortament compromesa que de vegades no actua com el bon Jesuset de mel i sucre que ens agrada imaginar, sinó que s’indigna davant segons quines situacions.
El que ens evidencia l’exemple de Jesús és que el creient no pot ser un subjecte passiu, que es commociona davant el mal i les injustícies, però que no va més enllà del sofà o de la tertúlia dels companys de feina. El seguiment de Jesús demanda paciència i pregària, però també reacció visible de la indignació, sense fer mal (Jesús, naturalment, no agredeix ni fa mal a ningú) però amb la contundència necessària per posar en evidència la injustícia. Seguir Jesús no és només una qüestió d’adhesió, d’acceptar la seva Paraula, sinó també de militància, de fer-la present enmig del món. Hem de ser enmig del món i, quan faci falta, hem d’incomodar. El creient que no incomoda mai, alguna cosa no fa bé.
Comments are closed.