En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència». Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?». Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida».
I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te”. Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà?” Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu». (Lc 12, 13-21)
Aquest diumenge es llegeix un text amb una paràbola original de Lluc que tracta sobre rics i sobre riquesa. Com sol dir sempre, cal evitar fer-ne una lectura massa ràpida i, en el cas d’avui, excessivament moralista del text, de l’estil d’entendre que el missatge és que la riquesa és injusta i els rics poden tenir dificultats per salvar-se. Aquestes lectures són perilloses perquè el lector o oient comú sempre pensa que, com que no es considera ric, entén que els retrets no van per a ell. Ben al contrari, veurem que el text ens interpel·la a tots.
Tot comença amb un desconegut que demana a Jesús que faci de mediador per un conflicte d’una herència entre dos germans. Jesús l’hauria pogut ajudar i mirar de posar pau entre els germans; també hauria estat un bon moment per fer reflexionar aquell home sobre el perill de la riquesa. Però no ho fa. Es nega a fer el que li demana aquell home i tampoc el sermoneja en res. En canvi, el seu discurs es dirigeix cap a la multitud i aprofita per advertir-los sobre el perill de ser ambiciosos, ja que els béns materials no els donaran cap seguretat per a la seva salvació.
Tot seguit ho explica amb una paràbola sobre un home ric que esdevé encara més ric per una collita abundant. Fixem-nos que en cap lloc s’insinua que la riquesa d’aquest home fos il·lícita o injusta, que explotés els seus treballadors ni que hagués fet res mal fet. Tampoc diu la paràbola que ell home vol emprar la riquesa per fer-se més poderós, tenir més influència o per dominar els altres. L’únic que vol fer aquell home és recollir allò que és seu, descansar i viure bé. Què hi ha de dolent en això?
Podem veure, per tant, que la lectura atenta d’aquest evangeli no ens permet entendre’l com una crítica a la riquesa ni a la injustícia social. La finalitat de la paràbola no és comminar els rics a compartir la riquesa, encara que sabem que és el que haurien de fer. Perquè, si ens hi fixem, això no va de rics ni de riquesa, sinó d’actituds. El ric de la paràbola és criticat, no per ser ric, sinó perquè és una persona que només pensa en ell. Fixem-nos com parla: “tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves…”. És una persona egoista, però als ulls de la gent és un home que no ha fet mal a ningú, fins i tot allà on viu deu passar per una bona persona, per algú més del poble… per algú com nosaltres!
“Vas errat!”, li retreu Déu. Per què el renya? No per haver tengut una bona collita ni pel fet de ser ric, sinó pel fet d’orientar la seva riquesa només cap a ell. Del que es tracta, li diu al final, és de fer-se ric als ulls de Déu. I com es pot fer això? Emprant la teva riquesa al servei dels altres. Fent que la societat on vius rebi part d’allò que has guanyat quan les coses t’han anat bé i no oblidant mai el germà que no té allò que necessita per viure.
Ben sovint, quan les coses ens van bé pensam que és mèrit nostre, que ens ho hem guanyat, però sempre hi ha factors externs que ens han ajudat. La bona collita de l’home ric no depèn només de la feina, també del sol i de la pluja o l’absència d’una calabruixada. I això no és mèrit d’ell en cap cas. Del que es tracta, en definitiva, és de no fer només plans en primera persona del singular. Això és el que Déu espera de nosaltres, siguem rics o no.