Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt”. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».
Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos». (Lc 14, 1a.7-14)
Aquest diumenge llegim un fragment de l’evangeli de Lluc en el qual Jesús és convidat a menjar a casa d’un fariseu. No ens expliquen massa el context, però podem pensar que, pel nombre de convidats, devia ser una celebració destacada. Després d’una curació que fa Jesús abans de l’àpat (i que l’evangeli d’avui omet), tots corren a agafar un bon lloc per menjar.
Davant l’actitud de la gent, Jesús els dona un consell que ens pot semblar estrany venint d’ell, ja que més aviat pareix una estratègia per quedar bé socialment: fes-te l’humil i de pregar i al final et duran als llocs més bons. No sembla un ensenyament que esperaríem de Jesús, però en tot cas serveix de motiu per remarcar la importància de la humilitat: “tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. El caràcter passiu del verb (serà humiliat… serà enaltit) ens duu a pensar en Déu: Ell humiliarà els que s’enalteixen i enaltirà els que s’humilien. Entès així, veiem com aquí Jesús ja no parla de cap dinar ni de com tenir èxit social, sinó d’una manera de viure i d’actuar en general: cal ser humils.
El to de Jesús canvia molt en la segona part del text. Ara podem pressuposar que Jesús es troba mig ajagut devora l’amfitrió per començar a menjar. El que li diu llavors és absolutament provocatiu, ja que el commina a menystenir els seus convidats i convidar aquelles persones que queden completament al marge de la societat, els clarament exclosos, fins i tot en l’àmbit religiós. Cal tenir en compte, per exemple, que el Levític especifica que ningú “que tingui un defecte físic no podrà acostar-se a l’altar per oferir l’aliment que pertany al seu Déu: ni un cec, ni un coix, ni un que tingui el nas aixafat o les orelles deformades, o la cama o el braç trencats, ni un que sigui geperut o raquític, o malalt dels ulls o de la pell, amb sarna o tinya, o un castrat” (21, 17-20). En el temps de Jesús aquestes normes seguien vigents i, de fet, algunes comunitats com la de Qumran ho duia a l’extrem i no permetia que aquestes persones no només no exercissin funcions rituals, sinó que ni tan sols els deixaven formar part de la comunitat.
Jesús romp, per tant, amb unes normes que són clarament injustes, tot i tenir una certa fonamentació religiosa, però ho fa també amb una segona intenció: deixar clar que el que fem a favor de la justícia i dels més desvalguts, tendrà la seva recompensa, una recompensa, però, que no hem d’esperar en aquesta vida.
La caritat no es paga i ajudar els altres per obtenir un reconeixement no és dolent com a tal (val més fer-ho per aquest motiu que no fer-ho, òbviament), però no és allò que Déu espera de nosaltres. Fer el bé no és l’únic que ens demana Déu. Per a ell, també és important com fem el bé.
El que ens ve a dir Jesús és que sempre és important fer el bé, però si ho feim esperant alguna recompensa immediata, bona part del mèrit es perd, com quan fem un dinar i només convidam els amics i coneguts. Per això si cercam ara el reconeixement i situar-nos davant de tot en la festa, quan anem davant Déu serem els darrers. Si el que ens importa són les recompenses en aquesta vida, en el fons menystenim la recompensa que Déu té preparada per nosaltres, per això l’exercici de la humilitat i la discreció és tan i tan important per a tots els creients.