En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.
Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar”. Si un rei vol anar a combatre amb un altre, no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té». (Lc 14, 25-33)
Aquest diumenge llegim un fragment de l’evangeli de Lluc en el qual predica davant molta gent. Aquesta multitud el seguia perquè els captivava el seu missatge, però també perquè feia curacions i gests extraordinaris que molta gent cercava. No és impensable, per tant, que alguna d’aquestes persones es plantegés seguir a Jesús de forma més constant, i és per aquest motiu que el mestre els fa aquest advertiment.
Les paraules del text són dures i moltes traduccions de la Bíblia les suavitzen. Aquelles traduccions que cerquen la literalitat del text ens mostren un missatge més contundent. És el cas de la Biblia de Jerusalén: “si alguno viene donde mí y no odia a su padre, a su madre, a su mujer, a sus hijos, a sus hermanos…”. En tot cas, no cal entendre els termes en el sentit literal. Seguir Jesús no és tenir odi a la gent que ens estima, ni tenir odi a un mateix, però sí renunciar a tot el que tenim per posar davant el seguiment del Messies. Jesús parla d’odi, però per referir-se a l’odi sinó al despreniment.
La referència a la creu, en canvi, és un altre advertiment. La mort en creu era la pena més cruel dels romans i s’aplicava als que atemptaven contra l’ordre imperial. Avui diríem que era una pena reservada a terroristes. Era un mort humiliant que obligava el condemnat a dur la creu pels carrers i camins cap al lloc de l’execució, rebent els insults i les befes de la gent. Per tant, no és tant la mort —tot i que de vegades també— com el menyspreu i les befes de la gent el que ha d’estar disposat a assumir el que segueixi a Jesús.
El que ens ve a dir el text és que cal ser prudent abans de decidir donar la passa del seguiment i, per això, Jesús posa dos exemples: el que vol fer una torre i el rei que vol combatre l’exèrcit enemic. Acaba el fragment, però, amb una altra exigència: renunciar a tot el que té. Aquesta exigència, més clara que les primeres d’haver d’odiar o estimar menys els pares o els fills, ens recorda el relat de l’home ric, al qual Jesús li acaba dient “encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Lc 18, 22).
És important adonar-nos que les paraules de Jesús no van referides als Dotze ni als setanta-dos, sinó a la multitud que, en un moment determinat, pot plantejar-se el seguiment. Per tant, aquestes exigències se’ns han d’aplicar a tots els creients d’avui i, per això mateix, és tan important saber com s’han d’entendre.
Una primera consideració té a veure amb el context en què vivim. Des del món ric i còmode d’Occident, aquestes paraules no tenen el mateix sentit que poden tenir pels cristians de molts d’indrets d’Àfrica o del Pròxim Orient, on sí que poden ser separats i odiats pels familiars, on és ben possible que hagin de renunciar a molt del que tenen, i on la possibilitat d’haver de carregar la creu i morir és real. A ca nostra no és igual, però l’exigència de despreniment del que tenim, de la disposició a renunciar a allò que ens dona seguretat i tranquil·litat, sí que es manté. També trobarem la creu del menyspreu, la burla i la desconfiança per part dels no-creients o, pitjor encara, dels que se les donen de creients, però en cap cas renuncien a res, ni tan sols a aprofitar-se de la misèria dels altres.
Posar-se al costat dels pobres o criticar la injustícia que s’amaga darrere el tracte que la societat dona als immigrants il·legals o a aquells que no tenen on viure i ocupen cases buides, són actituds evangèliques que, si les exercim, serem insultats i tractats de radicals per justificar la delinqüència. Per ser creient no fa falta anar a la presó ni en cap cas es tracta de cercar de ser màrtirs de cap causa. Però sí de fer prevaler la veritat i la justícia, encara que això suposi anar contra els nostres interessos i dels de la majoria de les persones.
Ser seguidor de Jesús no és fàcil i resulta molest per a molta gent. Hi ha moltes maneres d’incomodar. Ajudar el marginat incomoda a aquells que se n’aprofiten o els que, simplement, no tenen intenció de fer-hi res. L’actitud de despreniment prioritzant l’atenció als altres, incomoda als que volen viure còmodes i tranquils amb el que és seu. Alçar la veu contra la injustícia, incomoda aquells, creients o no-creients, que no volen posar-se malament amb ningú. Seguir Crist és incòmode i provoca incomoditat. Quan no és així, quan tot sembla que ve rodat, és que alguna cosa no fem bé.