En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: «Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi». El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: «A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més».
I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?». (Lc 18, 1-8)
L’evangeli d’aquest diumenge ens parla de la pregària i de la seva importància per a Jesús, però ho fa d’una manera curiosa. El missatge inicial, dirigit als deixebles, és clar: cal pregar sempre sense perdre l’esperança. Què vol dir, això? Per una banda, la pregària ha de ser constant i habitual; no es tracta de pregar només quan ens interessa a nosaltres. Per altra banda, la pregària ha de ser esperançada, cal confiar en la força de la pregària, cosa que no vol dir, evidentment, que hàgim d’esperar tenir tot allò que demanem.
Per explicar això, Jesús conta la paràbola d’un jutge malvat, que no respectava ni temia ni a Déu ni a les persones. Al seu jutjat hi anava sovint una viuda demanant justícia en un plet que tenia amb una altra persona. No sabem quin era el motiu del plet, però sabem que una viuda és una persona molt vulnerable en la societat d’aquell moment i, per això mateix, tenia moltes possibilitats de ser objecte d’abusos i d’injustícies. El jutge no devia fer cas de la viuda i això obligava a aquesta a insistir anat fins allà. Al final, malgrat anar contra la seva naturalesa malvada, el jutge acaba donant a la viuda allò que reclama per no sentir-la més.
La insistència de la viuda fa que aconsegueixi el que demana, la qual cosa és un bon exemple del que es pot aconseguir pregant. Curiosament, però, Jesús no ens demana que ens fixem en la viuda sinó en el jutge. Si dolent com és, acaba fent justícia a la viuda, quan demanem justícia a Déu, amb més raó ell ens la concedirà. Hem de reconèixer que comparar Déu amb un jutge corrupte resulta ben sorprenent!
Per altra banda, fixem-nos que la petició que fa la viuda no és una cosa qualsevol, sinó que demana justícia. En la Bíblia demanar justícia és una apel·lació directa a Déu. És important aquí situar-nos en el context de Lluc, un moment de persecucions dels cristians allà on era fàcil perdre tota esperança. Per això Jesús insisteix a pregar de nit i de dia, tot esperant que Déu acabarà actuant justament a favor dels que són els seus elegits.
Aquest relat podria acabar aquí, però Jesús el tanca amb una frase enigmàtica i que sembla fora de lloc: «Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?». A què es refereix, Jesús? Podem pensar que fa referència a si trobarà encara persones fidels al missatge evangèlic o si, al contrari, la gent s’haurà desanimat esperant una justícia que no arriba. O també podem pensar que es refereix al fet que la gent haurà deixat perdre la fe, cercant coses més immediates com el reconeixement, la riquesa o el poder. Qualsevol d’aquestes i altres interpretacions poden ser bones. Possiblement, però, no hem de deslligar aquesta pregunta del context del relat sobre la importància de la pregària. El Fill de l’home trobarà fe si encara hi ha gent que no ha perdut l’esperança i no deixa de pregar.