En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dona’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns”. L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració”.
I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli”. Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta”. A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat”. Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”».
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.
L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses». (Lc 16, 1-13)
Aquest diumenge llegim un fragment de l’evangeli de Lluc en el qual se’ns relata la paràbola de l’administrador astut. Possiblement es tracta de la paràbola més mala d’entendre de Jesús i que s’ha intentat reinterpretar de diverses maneres per tal de suavitzar el missatge. La història és coneguda: un home ric descobreix que el seu administrador malversava els seus béns i el vol fer fora. Aquest, en lloc de defensar-se de les acusacions, reacciona per tal de sortir-se’n amb èxit. El que fa el delinqüent és alterar els deutes que tenia l’home ric de tal manera que, afavorint fraudulentament els deutors, aconsegueix crear un cercle de persones que l’ajudaran un cop l’hagin fet fora. És a dir, no només no nega les acusacions, sinó que les confirma fent créixer encara més el perjudici al seu senyor.
Però el que és sorprenent de la paràbola no és l’enginy d’aquest administrador poca vergonya, sinó el fet que Jesús alabi la seva acció. Estem acostumats que Jesús s’apropi a pecadors, a corruptes, a lladres, etc; però s’hi acosta per defensar-los, per perdonar-los i, en tot cas, per convertur-los. Que Jesús alabi les seves conductes, com sembla fer aquí, és un salt qualitatiu que ve de nou. Molts exegetes al llarg dels segles han intentat suavitzar això i han volgut llegir que és l’home ric i no Déu qui alaba l’astúcia del seu empleat, però són interpretacions molt forçades i que fan perdre coherència al text.
En tot cas, no es pot dir que Jesús alabi els objectis il·lícits de l’estafador, del qual tampoc que va passar al final i, si hagués continuat la història, és ben possible que hagués acabat a la presó, però tot això és irrellevant en aquesta història. El que Jesús destaca d’aquesta paràbola és la seva astúcia, sense entrar en el fet que aquell l’empri per robar. Jesús no fa aquí una predicació moral i, en aquest sentit, aquesta paràbola és un bon advertiment del perill de fer constantment una lectura moralista de l’evangeli, és a dir, entendre l’evangeli com allò que hem de fer per ser bones persones. Jesús vol que siguem bones persones, però no ha vengut al món per això. No feia falta. A l’Antic Testament i a molts altres indrets ja ens diuen què hem de fer per ser bons. Jesús ve al món per salvar-nos.
Precisament, aquesta és la clau d’aquest text. El que alaba Jesús de l’administrador és la seva astúcia per salvar la pell, per sobreviure, per sortir-se’n d’aquell embolic. Si és un bon exemple per nosaltres, és per això. Hem de ser prou astuts per procurar la nostra salvació. No hem de mirar prim, i si és necessari cal dilapidar les riqueses d’aquest món per alleugerar el deute dels altres. Ser imaginatius més enllà de la prudència. Arriscats encara que anem a contracorrent de tot, perquè és la nostra vida eterna la que està en joc. Naturalment, sempre dins uns límits: Jesús no ens demana fer de Robin Hood i robar els rics per donar els diners als pobres, però sí perdre la por i prendre’ns seriosament, com va fer l’administrador astut, el nostre veritable objectiu: salvar la pell o, en aquest cas, l’ànima.