En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on soc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre”.
El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments”. Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”». (Lc 16, 19-31)
L’evangeli d’aquest diumenge ens duu el relat d’una paràbola prou coneguda —tot i que Lluc no l’anomena com a tal—, però que presenta algunes dificultats al lector actual per la seva duresa. La narració conté tres personatges, si bé només dos d’ells intervenen de forma directa i dialoguen. Curiosament, sabem com es diuen dos dels personatges, però no sabem el nom de qui en certa forma és el principal, l’home ric. El fet de saber com es diuen resulta també curiós, ja que normalment els personatges de les paràboles no solen ser identificats pels noms.
El primer personatge és un home ric. Com que no sabem com es diu, es defineix per l’opulència, pel fet de celebrar grans dinars i portar robes cares. Tampoc sabem com s’ha fet ric ni si és com aquell ric d’un altre moment de l’evangeli, que va trobar Jesús i admet ser un bon complidor dels manaments. El que sí que sabem és que viu sense reparar amb el pobre que està habitualment al portal de ca seva. En aquest sentit, podem dir que l’home ric és una persona egoista. Sant Agustí ho devia veure així quan afirmà que l’oblit del nom era degut al fet que, un cop mort, s’havia perdut per sempre, a diferència del del pobre, que es trobava escrit al llibre del cel, i per això Abraham el coneix.
El pobre es diu Llàtzer, un nom que significa “l’ajudat per Déu”, però la seva realitat terrenal és que viu i mor en la més absoluta misèria, cosa que ha fet pensar a algun autor si no hi havia una certa ironia macabra en la tria del nom. En tot cas, no sabem res més d’ell, si va viure fent el bé o el mal, o com havia pogut acabar en una situació tan miserable. El tercer personatge, en canvi, no necessita presentació, ja que es tracta d’Abraham, el patriarca bíblic.
És gairebé impossible llegir el text sense fer-ne una lectura moral, la qual cosa resulta pertorbadora. L’home ric és condemnat a les flames, però, realment, no tenim coneixement de cap conducta il·lícita seva, tret del seu comportament indiferent cap a Llàtzer. Malgrat això, el text ens duu a concloure que aquesta indiferència cap a Llàtzer és prou motiu per a la condemna eterna. Curiosament també, encara que avui ens pugui semblar desproporcionat, es tracta d’un càstig que el ric assumeix resignadament, ja que no demana que se’l perdoni del turment, sinó que es limita a suplicar un poc d’aigua per alleugerir el dolor. La resposta d’Abraham, però, no pot ser més clara: el fet d’haver viscut bé i no haver estat generós amb el pobre del portal de ca seva justifica el patiment actual. En definitiva, li ve a dir Abraham, té el que s’ha cercat.
Abatut, el ric intenta després intercedir pels seus familiars, perquè no acabin com ell. Si el lector actual pot trobar desproporcionat el càstig, davant aquesta petició és encara més difícil que no senti una certa simpatia per aquest gest, però Abraham respon al condemnat amb més duresa encara: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. És a dir, no cal dir-los res, si es volen salvar que llegeixin la Bíblia i veuran com han d’actuar.
Però el condemnat és realista i sap que llegir la Bíblia no bastarà per canviar la conducta dels seus parents, i per això demana un senyal sobrenatural, que se’ls aparegui algú d’entre els morts. Així i tot, Abraham li contesta que ni així es deixaran convèncer, una resposta que recorda el lector la dita de Jesús sobre que és més fàcil que un camell passi pel cos d’una agulla que un ric vagi al cel.
La situació sembla desesperada, encara que pot suposar un consol per al lector pensar que això només va per als rics, però no és així. El problema no és la riquesa com a tal. Sant Agustí ens recorda molt oportunament que, segons el Gènesi, Abraham fou un patriarca que, al llarg de la seva vida, va acumular molts de béns i que va morir immensament ric. El problema no és el que tenim, sinó com actuem amb allò que tenim, sigui poc o molt.
Com podem observar, la lectura moralitzant d’aquesta narració resulta dura pel creient. Ara bé, el cert és que avui, quan molts de creients pensen que no hi ha infern i que Déu, al final, ens acabarà perdonant a tots per la seva infinita bondat, la història té poc sentit.
Però la intenció d’aquest evangeli no sembla que sigui la de fixar una norma moral (no s’ha de ser egoista), la transgressió de la qual suposi la condemna sense possibilitat de perdó. No seria coherent amb la resta del missatge de Jesús. Possiblement, la intenció és provocar la por del creient, fer que no perdi el respecte per allò que Déu espera d’ell. La misericòrdia de Déu no ens ha de fer oblidar que és un Pare exigent, i Jesús sempre insisteix en això.
El Déu de Jesús no és un déu terrorífic que castiga implacablement, però tampoc no és un déu betzol que tot li va bé, que perdona qualsevol cosa i que fa que no sigui necessari que ens el prenguem massa seriosament en allò que ens exigeix. Aquest evangeli ens recorda el deure que tenim cap als pobres i necessitats, però sobretot ens recorda que no podem passar pel món pensant que Déu és aquell que paga les factures de tot el que fem malbé o que el que fem aquí no té conseqüències en el més enllà. El personatge de la paràbola no crema en el foc etern per ser ric, sinó per confiar que podia fer el que li venia de gust i pensar que no passaria res.