En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe». El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.
Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”». (Lc 17, 5-10)
L’evangeli d’aquest diumenge té dues parts íntimament connectades. Fixem-nos, a més, que es tracta d’un missatge de Jesús que no va dirigit en general als seguidors, sinó que respon a una pregunta concreta dels apòstols. La resposta de Jesús és dura i s’entén precisament, dirigida als seus seguidors més propers i, possiblement, Lluc ho escriu pensant també amb els dirigents de les primeres comunitats cristianes.
En la primera part del text, els apòstols fan una petició ben raonable a Jesús. Li reconeixen que tenen fe, sí, però no la suficient, i li demanen que ens hi doni més. La resposta del mestre, però, és ben contundent: els diu que no. Tot seguit ho argumenta dient que no els pot donar més fe, perquè no es pot fer créixer allò que no hi és. Si tenguéssiu una fe petita, com una llavor, els explica, ja podríeu fins i tot arrencar un arbre. Però no és així; no tenen res.
En altres indrets, Jesús ha retret la poca fe dels apòstols, com en la tempesta al llac o quan no han estat capaços de fer algun signe, però aquí el retret és especialment dur, ja que és com un reconeixement del fracàs dels seguidors i, en certa manera, del seu propi fracàs. Si no tenen gens de fe, és normal que no entenguin res del que passa ni entendran res del que ha de passar més endavant.
Sabem que no és exactament així, ja que després de la mort i resurrecció, els apòstols ho entengueren. Per tant, podem pensar, per això mateix, que el to de Jesús és més aviat d’advertiment, de fer veure’ls que ser seguidor seu implica un compromís de servei que ells no sempre manifesten. Ho explica millor en la segona part del text.
En la següent intervenció, Jesús els posa un exemple que els apòstols degueren entendre de seguida. Sou servidors de Déu i res del que feu té cap mèrit perquè hàgiu de pensar que us ho han d’agrair o pegar copets a l’esquena. És difícil pensar que Lluc no va escriure això pensant segurament en casos concrets de les comunitats on ell era, on alguns dirigents devien pensar que la seva tasca era especialment rellevant i excepcional, que el seu paper als ulls de Déu seria reconegut. Jesús els diu que res de res. Que allò que fan no té cap mèrit ni mereix el mínim reconeixement. Fan simplement allò que tenen l’obligació de fer i punt.
Avui això és ben aplicable a bisbes, preveres, religiosos, però també a persones compromeses amb tasques pastorals o altres dins l’Església. Persones que poden fer les coses bé i rebre el reconeixement i l’aplaudiment dels altres. Jesús avui ens diu: No us ho creieu. No sou vosaltres els que ho feu bé.
Els creients som els instruments de què Déu es val per construir el Regne. Des del bisbe de Roma al cristià de base, tots som eines de Déu, com el martell o la gúbia que un fuster empra per fer un moble. Un cop veiem el moble acabat, algú reconeixerà cap mèrit al martell? No és només la mà del fuster i el seu enginy el que se l’emporten tot?