Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots».
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?». Llavors li digué: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat». (Lc 17, 11-19)
Aquest evangeli ens presenta un curiós cas de curació de Jesús. Ens trobam ja de camí a Jerusalem i veiem com Jesús s’acosta a un poble mentre uns leprosos li surten a camí. La situació no és massa estranya perquè els leprosos són persones excloses de la comunitat i obligades, per llei, a viure enfora de les poblacions. Per això cal entendre que aquests s’acosten a Jesús en el punt límit, just abans d’entrar al poble. També cal recordar que no es poden acostar massa a Jesús ni a cap persona i, per aquest motiu, es veuen obligats cridar, tot demanant a Jesús que els curi.
En altres moments de l’evangeli Jesús ha curat leprosos de forma evident i fins i tot provocativa, tocant les nafres i dient algunes paraules. En canvi, aquí no fa res d’això, ni commina els leprosos perquè compleixin amb els preceptes de la Llei de Moisès, sinó que els indica que vagin a presentar-se als sacerdots no se sap massa bé per a què. Per tant, en un primer moment, no hi ha miracle. Jesús no fa altra cosa que donar una ordre als leprosos que ells obeeixen.
Tot i ser una ordre estranya, els leprosos fan allò que Jesús els ha dit, tal vegada ben convençuts que Jesús després els curarà, però pel camí senten que la malaltia se n’ha anat. Com? No ho saben. Sembla com si els hagués curat l’obediència a Jesús, la fe en les seves paraules. Un cop són conscients d’això, compleixen la llei seguint el seu camí cap a les autoritats religioses per obtenir la seva completa purificació i poder retornar a la vida d’abans. Això és important per aquella pobra gent: no només han de quedar purificats en l’àmbit personal, sinó que han de tenir el reconeixement dels altres, de la comunitat que els ha exclòs. Però ben aviat descobrim que no tots actuen així.
Un d’ells, abans de fer altra cosa, torna a Jesús a donar-li les gràcies. És l’únic que reconeix que la curació no ha estat espontània, que no és fruit només de la seva obediència com si fos mèrit seu, sinó que hi ha, al darrere, la intervenció de Jesús. Curiosament, quan passa això és quan Lluc ens desvetlla un tret que no sabíem: aquell que torna és un estranger, un samarità. No sabem si els altres ho eren o no. En tot cas, però, és rellevant mostrar que és precisament un samarità el que veu la importància d’agrair a Jesús la curació, fins i tot abans de dirigir-se a Déu a través dels sacerdots i dels canals religiosos institucionals. El samarità reconeix per sobre de tot el paper de mitjancer de Jesús, el fet que ha de ser a través de Jesús com arribam realment a Déu.
Si diumenge passat els apòstols demanaven més fe, aquí tenim un exemple de fe ben clar: la fe senzilla de qui agraeix i alaba Jesús com a salvador. Però també és un exemple de la importància d’aquesta salvació de l’ànima per damunt de moltes altres coses, inclosa la salut del cos. Són deu els leprosos que es curen, però gràcies a la seva fe, el samarità és l’únic que, a més de curar-se, se salva.
La fe no és només la capacitat de fer o de demanar. No es tracta només de tenir el poder per arrencar un arbre, com deia Jesús el passat diumenge, ni tampoc de demanar que ens curin quan ens trobem malalts. La fe suposa també reconèixer la presència de Jesús i agrair aquesta presència que dona vida, malgrat que sovint sigui una vida que obliga a arrossegar una creu, una situació que, tot i ser comuna, és mala d’entendre i explicar.
La creu forma part del misteri de Jesús i de la vida. Precisament, la creu de Jesús el que fa, més que explicar, és mostrar amb els fets que vida i creu són inseparables, malgrat que la creu mai ofega l’esperança de l’arribada d’aquell tercer dia en el qual la vida es torna a imposar. Ho veiem a l’evangeli d’avui: els leprosos curats quedaren alliberats de la seva creu, però més endavant en degueren trobar unes altres. Només aquell samarità va acabar entenent que, si l’absurd de l’existència tenia qualque sentit, aquest no el trobaria donant l’esquena a Jesús cercant arreglar els seus problemes, sinó tornant cap a ell amb agraïment i confiança.