En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de cobradors d’impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut». (Lc 19, 1-10)
L’evangeli d’aquest diumenge torna a tenir com a protagonista, a part de Jesús, a un cobrador d’impostos. També com diumenge passat, la visió que se’ns dona del personatge és positiva, malgrat ser individus menyspreats per la gent. Però hi ha diferències importants. Si ho recordem, diumenge passat parlàvem d’un cobrador anònim, que no sabíem massa bé res d’ell ni què havia fet, però que estava molt penedit i, humiliant-se, rebia el perdó de Déu. Avui la situació és molt diferent.
El cobrador d’imposts del qual ens parla Lluc no és un qualsevol. Sabem que nom Zaqueu i que era el cap dels cobradors, per tant, una persona molt rica i que havia fet els doblers defraudant els altres, com ell mateix admet. Devia ser, per tant, una persona especialment temuda, rica i odiada per molts. Lluc, però, ens dona una altra dada que aporta al text un tarannà còmic: era petit d’estatura. I com que era petit i volia veure Jesús, no té altra opció que pujar a un arbre i des d’allà poder veure’l. La situació no deixava de ser ridícula i més ho degué ser quan és Jesús mateix que es fixa en ell i el crida.
La familiaritat de Jesús sorprèn, ja que suposadament no coneix de res Zaqueu, però el crida pel seu nom i s’autoconvida a casa seva. Zaqueu baixa tot content, amb una alegria que no pot dissimular i que contrasta amb la indignació de la resta de la gent d’allà. Podem pensar quanta gent hauria fet el possible per tenir Jesús a ca seva aquell dia i, sorprenentment, veuen que ell acaba anant-se’n amb qui tal vegada era la persona més odiada del lloc. Per això la gent criticava Jesús per la seva decisió. Fixem-nos que Lluc parla que era tothom el que el criticava i no només dels crítics habituals. Va ser un gest que no va agradar a cap seguidor seu.
Un cop a ca seva, no sabem massa bé què passa ni què li diu Jesús. Podem pensar que li fa un bon sermó o, tal vegada, no fa falta. El que si veiem és la reacció de Zaqueu: «ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Els exegetes discuteixen sobre els temps verbals: quan diu ara mateix, vol dir en aquell moment? O manifesta la voluntat de fer-ho des d’ara? O quan? Seguirà fent de cobrador igualment? També diu que donarà quatre vegades el que ha defraudat, una confessió interessant, però ofereix el que diu la Llei que ha de fer un defraudador. Aquí no veiem penediment i molt menys allò que tantes vegades demana Jesús de donar tot el que es posseeix als pobres ni res de semblant. Més aviat sembla que Zaqueu reacciona a la defensiva, intentant complaure Jesús, però sense renunciar del tot al que té. Així i tot, Jesús proclama la salvació d’aquella casa, reconeixent Zaqueu com a fill d’Abraham. El lector atent d’aquest evangeli no pot deixar d’estar sorprès per la reacció de Jesús, com hi degueren quedar els testimonis directes d’aquell fet.
A parer meu, Zaqueu és un dels personatges més interessants del Nou Testament. Un home decidit, bastant pocavergonya, odiat per molts, objecte de burla per altres –era baixet –, que sent una curiositat per saber del famós natzarè del qual tothom parla. No actua amb mala fe, però tampoc és un pecador penedit ni turmentat pels remordiments. Però sí algú de ment prou oberta per a experimentar un entusiasme i una alegria inusuals tan bon punt Jesús es dirigeix a ell. Tot és, a partir de llavors, inusual: no veiem en Zaqueu els típics signes de conversió, ni es tira als peus de Jesús o el reconeix com a Fill de Déu ni res. Però se salva, i ho fa aparentment per un entusiasme que el duu a fer les coses d’una altra manera i de compartir-ho amb la resta de gent. El diàleg entre Zaqueu i Jesús dins ca seva ho explicaria tot, però no en sabem res. Imaginar què va passar, però, pot ser un exercici d’allò més enriquidor.