En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?». Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: “Soc jo”, i també: “Ja arriba el moment”. Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida». (Lc 21, 5-19)
Aquest diumenge XXXIII es llegeix una part del discurs escatològic de Jesús, comú als diferents evangelis i que té un to apocalíptic que ens recorda, avui, que ens trobam ja en el penúltim diumenge de l’any litúrgic. Altres anys tenim un relat de la fi del món i del judici final. El text de Lluc, en canvi, és un poc diferent. No parla del judici sinó que ve a deixar clar que el final no és imminent, malgrat les dificultats. Així i tot, és un evangeli carregat de simbolisme que ens dona uns missatges molt clars.
El primer que veiem és un diàleg curiós, que comença amb l’admiració dels presents pel temple i que conclou amb la predicció de la seva destrucció. Aquest gerro d’aigua freda que amolla Jesús ens introdueix de ple en el context apocalíptic i la idea de dos mons i dos temps enfrontats: un món opressiu que resulta tan insuportable que només la presència de Déu pot derrotar; i un món nou completament diferent, sense opressió ni dolor. Però aquest mou nou no arribarà ara.
Tot seguit Jesús adverteix els presents dels falsos profetes, de gent que els vol enganyar fent-los veure que tenen la clau del desenllaç. Tota la Bíblia està plena d’aquests advertiments i avui no n’estem alliberats. També tenim falsos messies que instrumentalitzen l’Església i el cristianisme per al seu propi benefici o per aconseguir el poder. Cal fer-se enfora i denunciar-los.
Però el perill no ve només de la gent que parla. Hi haurà també senyals i violència, guerres i revoltes, la por i la inseguretat que fan que baixem la guàrdia o ens precipitem cap a segons quines opcions radicals o tergiversades. No ens hem d’alarmar, diu Jesús, sinó que cal mantenir la calma.
També parla l’evangeli de persecucions i de donar testimoni. Avui, al nostre entorn, és impensable que ens persegueixin per la nostra fe, però sofrim una indiferència que ens fa invisibles i ens duu al fracàs de la nostra missió, que és la de transmetre l’evangeli. Cal vèncer aquesta indiferència que ens fa callar i tancar-nos a ca nostra.
Però també ens deixa clar l’evangeli que no només és el món qui ens menysté, sinó que ho fan sovint els que tenim a prop, els familiars, els amics, els companys… No entenen per què ens enrabiam pels pobres, sentim pena pels delinqüents o ens repugna l’ostentació de la riquesa, el menjar que es tira als fems, les burles als immigrants… No pensam com els altres i això de vegades fa que ens tractin de beneits o d’ingenus, però no podem claudicar.
L’evangeli de Lluc prepara els creients per a continuar vivint en aquest món sense perdre l’esperança: “no es perdrà ni un dels vostres cabells”. Però deixa clar dues coses. En primer lloc, que l’esperança no nega el mal. El camí no és fàcil i el patiment és real i no se n’anirà mai del tot. Però, per altra banda, cal tenir clar que aquest món no és per a sempre. La vida és un viatge llarg i incert, però no és un viatge d’anada, sinó de tornada. El nostre destí és a una altra banda.
Comments are closed.