En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel». Després Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant”. Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu». (Jn 1, 29-34)
La lectura de l’Evangeli de Joan aquest diumenge (Jn 1, 29-34) és un parèntesi pel que fa a l’evangeli propi del cicle A (Mateu) i ens mostra un fragment on és Joan Baptista el que parla i ho fa fent ús d’un llenguatge carregat de simbolisme.
L’evangeli crea un paral·lelisme entre Joan Baptista i Jesús, si bé és clarament desigual. Recordem que al Pròleg ja surt Joan de forma intercalada. Ara agafa ell, de forma provisional, el protagonisme, però ho fa per cedir-lo directament a Jesús.
A diferència dels sinòptics, que ens mostren un Jesús històric que evoluciona i es va descobrint com a Messies, en el cas de Joan les coses són molt diferents. La identitat divina i humana de Jesús es deixa clara des del primer moment i a l’evangeli Jesús dona testimoni de qui és ell. Aquí, però, com veurem, qui dona testimoni de Jesús és Joan.
Un detall que no se’ns pot escapar i que marca també una diferència entre aquest evangeli i els sinòptics, és que Joan no parla del baptisme de Jesús. Per a Mateu, com vèiem diumenge passat, és un fet important en el transcurs de la vida pública del Messies, però per a Joan és irrellevant. Aquí no hi ha una teofania, sinó que és el Baptista qui dona testimoni del Fill de Déu.
I qui és, segons Joan, aquest Jesús del qual dona testimoni? Cinc són els títols que Joan confessa de Jesús: l’anyell de Déu; aquell que lleva el pecat; un home; aquell que bateja amb l’Esperit; i el Fill de Déu. La menció a l’anyell és una imatge molt evocadora per a qualsevol jueu: l’anyell del sacrifici d’Isaac; l’anyell de Pasqua; el servent sofrent del Senyor, etc. El poder de llevar els pecats revela, sense dubtes, la divinitat de Jesús. Que és home referma la seva naturalesa humana, que l’evangelista ha deixat ja clara al pròleg (la Paraula s’ha fet carn). El fet de batejar no només amb aigua sinó amb l’Esperit i, sobretot, el títol de Fill de Déu, són com un resum de l’anterior i deixa clar de qui dona testimoni Joan.
A qui explica tot això, Joan? Al poble d’Israel. Joan apareix com a un profeta, com si fos el darrer profeta de l’Antic Testament, però també el profeta més proper en el temps al Messies que s’esperava des de feia segles. Però que anunciï el Messies no vol dir que el sàpiga reconèixer. Ell mateix ho confessa fins a dues vegades quan ens diu que ell no sabia qui era. I és que reconèixer Jesús no és senzill.
Els jueus tenien una imatge definida de com esperaven que fos el Messies, però molts no el reconegueren. Joan tenia una idea més clara, però va haver de ser l’Esperit qui li obrís els ulls. Dos mil·lennis més tard ens pot semblar que ja ho tenim clar, però, és així? No pot ser que el Jesús que esperam i que pensam conèixer no sigui el Jesús de bon de veres?