En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells.
Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats.
Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país.
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els compassius: Déu els compadirà.
Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu.
Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills.
Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells.
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. (Mt 5, 1-12a)
L’evangeli d’aquest diumenge és l’inici del Sermó de la Muntanya, el primer dels grans discursos de Jesús que ens ofereix Mateu. La introducció a aquest discurs són les benaurances, que és el que es llegeix avui. Molt s’ha escrit sobre les benaurances i el seu significat, i seria llarg fins i tot fer-ne un esquema. En aquest comentari em centraré, per tant, en oferir algunes dades que poden ajudar a la lectura del text.
Carl Bloch, 1890
El context d’aquest discurs és important. Ens trobam a l’inici de la vida pública de Jesús i ja hi ha una multitud de persones que el segueixen. És precisament en veure aquesta multitud de gent de per tot arreu que Jesús decideix aturar-se i fer el seu discurs. És important també el detall de la muntanya, que evoca a Moisès i el Sinaí. Les diferències, però, són notables. Jesús no es postra davant la presència de Déu, sinó que s’asseu. Aquí no hi ha núvols i foc, sinó un ambient pacífic. La gent no ha de tenir por i fer-se enfora, sinó que s’acosten per escoltar directament el que Jesús ha de dir.
Però no només hi ha la multitud. Mateu ens fa posar atenció al grup de deixebles, que separats d’aquella, s’acosten a Jesús. Hi ha, per tant, una pluralitat de gent, anònima, i un grup de persones ben definit que segueix a Jesús. Qui són aquests? Segons l’evangeli, només eren quatre els que fins llavors havia cridat Jesús, però res impedeix al lector entendre que són totes les persones que s’identifiquen com a seguidores del Messies.
Això és un element clau per entendre que el Discurs de la Muntanya en conjunt no és tant un codi moral universal, com un ensenyament ètic dirigit als deixebles de Jesús, els que ho són i els que ho volen ser. Es tracta, per tant, d’un conjunt d’indicacions per a dur a terme la missió que Jesús els encarrega. Diumenge que ve, que continuarem amb la lectura del que segueix després de les benaurances, es veurà això clarament quan Jesús dirà als deixebles que són la sal de la terra i la llum del món.
Pel que fa a les benaurances, es tracta d’una forma literària molt comuna a l’Antic Testament, als Salms i als escrits sapiencials. Als evangelis en tenim dues versions, la de Mateu que llegim avui, amb nou benaurances; i la de Lluc, que en té quatre. Les de Lluc són:
Feliços els pobres, perquè és vostre el Regne de Déu.
Feliços els qui ara passeu fam, perquè sereu saciats.
Feliços els qui ara ploreu, perquè riureu.
Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, la gent us odiarà, us marginarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu: aquell dia, alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes. (Lc 6, 20-23)
La font comuna dels dos evangelis seria el famós document Q i molts experts coincideixen que segurament Jesús només degué pronunciar les tres primeres de Lluc, mentre que la quarta té un sentit clarament postpasqual i cerca donar consol als cristians perseguits en el temps que s’escriuen els evangelis. Mateu recull aquesta mateixa informació, però afegeix cinc benaurances. Per altra banda, hi ha canvis entre elles que també són importants. Un dels més coneguts i que ha donat lloc a grans controvèrsies és el de la primera benaurança, en la qual Lluc parla de “feliços els pobres” i Mateu afegeix “d’esperit”. Durant segles s’ha pensat que l’afegit era de Mateu, en un intent de suavitzar la idea que el Regne només era pels pobres en un sentit material. Les troballes de Qumran a mitjan segle passat han posat de manifest que l’expressió “pobres d’esperit” era comuna en el temps de Jesús, significant ser una persona humil que no ambiciona la riquesa, el reconeixement social o el luxe. Així que cobra força la tesi que fou Lluc qui llevà “d’esperit” per evitar interpretacions errònies (recordem que Jesús parlava en arameu, però els evangelis s’escriuen en grec).
Per acabar, fixem-nos que totes les benaurances van dirigides a la multitud. Són un missatge clar sobre qui entra al Regne del cel que Jesús predica. Totes menys la darrera, que es dirigeix als deixebles i, per això, està en segona personal del plural. Clarament, aquesta va dirigida als oients de Mateu, als creients que per causa de la seva fe són perseguits i marginats.
Com la resta de benaurances, aquesta darrera també té una lectura ben actual. A molts d’indrets els cristians són perseguits i marginats. No és massa probable que s’alegrin i facin festa, com tampoc ho devien fer els perseguits en temps de Mateu. La intenció de l’autor, segurament, era la de consolar i donar esperança, evocant fins i tot els profetes de l’Antic Testament, que també foren perseguits. I, naturalment, recordant a Jesús, que morí com un criminal.
Aquesta situació dramàtica no es dona al nostre entorn. Malgrat els intents d’algun catòlic a fer-se la víctima, aquí ningú és marginat, insultat o perseguit per ser cristià (dels nostres germans musulmans que viuen al nostre entorn tal vegada no podem dir el mateix). Avui, els catòlics, com a molt podem sentir la indiferència o la incomprensió de la resta de la gent, però en general no provocam ni fred ni calor. Així i tot, a diferència dels que són realment perseguits, nosaltres sí que sovint ens alegrem i fem festa. El que no sé si tenim massa clar és què celebrem i per què. Quin tipus de fe tenim, que no provoca cap resposta –ni bona ni dolenta- a la gent que ens veu?