En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».
Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M’alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.
Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».
Havent dit això se n’anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s’aixecava així i se n’anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure’l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l’havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:
«On l’heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l’estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»
Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m’heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell. (Jo 11, 1-45)
Aquest cinquè diumenge de Quaresma la litúrgia ens proposa la lectura d’un altre fragment llarg de l’evangeli de Joan. En aquest cas, es tracta de la resurrecció de Llàtzer, un dels miracles més famosos de Jesús que, curiosament, només surt en aquest evangeli.
Es tracta d’un miracle espectacular que culmina la vida pública de Jesús i que, segons Joan, és el motiu de la seva mort. En un sentit simbòlic, si la curació del cec de naixement suposava destacar la ceguesa d’Israel i la necessitat de curació, amb aquest signe el que es vol transmetre és que no basta una curació, sinó que cal morir per ressuscitar com a un poble nou. No és casual que Jesús, podent fer-ho, es negui a curar a Llàtzer quan sap del seu estat, i espera que es mori per poder-lo ressuscitar. Vist, per tant, en clau simbòlica, Israel ha de ressuscitar i això només ho pot fer Jesús. És fàcil entendre que, si es fa aquesta interpretació, les autoritats jueves decidissin acusar i condemnar a Jesús.
Si Llàtzer és la imatge d’Israel, Marta i Maria poden ben bé representar dues maneres de ser dels jueus.
Marta seria la creient més propera a la fe tradicional, tot i que al final confessa el caràcter messiànic de Jesús; i Maria és molt més oberta i contemplativa.
Marta surt a camí a Jesús, per assegurar-se que arriba; Maria no abandona en cap moment el cos del germà i espera, confiada, perquè no dubta que Jesús vendrà.
Marta té algunes reserves i fa retrets a Jesús, mentre que Maria plora als seus peus.
Marta rep de Jesús la resposta del que ha de creure i esperar. En canvi, el plor de Maria commou a Jesús.
Abans de ressuscitar Llàtzer, l’evangelista identifica a Marta com a la germana del difunt, perquè d’alguna manera és propera a l’Israel mort. En canvi, el favoritisme de Jesús cap a Maria no només es fa palès de l’actitud de Jesús, sinó que d’alguna manera queda reflectit en el fet que, si bé l’evangelista ha parlat tot el temps de la casa de Marta i de Maria, la referència final un cop Llàtzer ha ressuscitat és només a la casa de Maria. Aquesta representa la nova comunitat, l’esposa de Jesús, la que l’estima (a l’inici ja se’ns ha dit que és la que l’ungirà amb perfum).
Jesús es commou amb Maria i no pot evitar plorar també. En cap moment demana una confessió de fe a Maria. Ambdós ploren davant la mort d’Israel que Jesús farà aixecar. L’escena de la resurrecció és també molt evocadora. Llàtzer està enterrat en una cova, com Abraham, i no en una tomba excavada a la roca com serà enterrat més tard Jesús. Un cop ha recuperat la vida, es troba lligat de mans i peus, i amb la cara tapada (no té rostre). És encara un Israel coix, cec i malalt, vulnerable, i per això algú l’ha de desfermar, ja que no pot fer-ho per ell mateix. Un Israel que, així i tot, encara no està curat del tot i que, dies més tard, promourà la mort de Jesús, d’aquell que li ha donat la vida.