Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.
Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».
Mt 14, 22-33
«Quan la gent hagué menjat…». Ens trobam avui al final de l’evangeli de diumenge passat, quan Jesús fa multiplicar pans i peixos per donar menjar a la multitud. Ara cerca el que ja cercava abans: estar sol i pregar, també pensant en la mort recent del Baptista. Per tal de fer-ho, acomiada la gent i obliga els deixebles a anar-se’n amb la barca. Ell es queda i puja, tot sol, a la muntanya i allà prega gairebé tota la nit.
Passades les tres de la matinada la barca és enmig del llac sense avançar i Jesús s’aproxima a ella caminant sobre l’aigua. Els deixebles, en veure’l, pensen que és un fantasma i Jesús els diu «No tingueu por, que soc jo», una expressió pròpia d’una teofania. Jesús no cerca tranquil·litzar els deixebles, sinó que es revela a ells en termes divins. Per als jueus, el mar era sinònim de caos i de poders hostils que només Déu podia dominar: «[Déu], tot sol, desplega el cel i camina per les ones de la mar», trobam al llibre de Job (9, 8).
Fins aquí Mateu segueix el relat de Marc, però ara arriba un fet que només trobam a Mateu: la intervenció de Pere. «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua». La formulació ens recorda moltíssim la del diable a les temptacions: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans» (Mt 4, 3), que és rebutjada per Jesús. Aquí, en canvi, Jesús segueix el joc a Pere i li diu que hi vagi. Pere ho fa i aconsegueix caminar sobre l’aigua i va cap a Jesús; d’alguna manera, Pere camina sobre la paraula de Jesús, quan li ha dit «Ja pots venir» i es manté així fins que es distreu pel vent i deixa de parar atenció a Jesús.
Quan això passa Pere s’enfonsa i demana auxili a Jesús. Jesús li dona la mà, però li retreu la seva poca fe i que dubtés. Aquest dubte ens pot fer pensar també en les aparicions de Jesús ressuscitat. Mateu torna a usar aquest verb al final de l’evangeli, quan Jesús s’apareix als onze a Galilea: «En veure’l, el van adorar; abans, però, havien dubtat» (Mt 28, 17). I tot plegat, segueix el típic esquema de les aparicions de Jesús, que traspassa parets (aquí, camina sobre l’aigua), no és reconegut i es pensen que és un fantasma i, en canvi, Jesús actua amb naturalitat, com si tot plegat fos el més normal del món.
Tot seguit Jesús i Pere pugen a la barca i el temps es calma. Al relat de Marc (6, 51) els deixebles queden desconcertats. Aquí el final és radicalment distint. No hi ha desconcert, sinó la confessió de la divinitat de Jesús. Tot l’episodi ha estat una autèntica revelació.
El caràcter altament simbòlic del relat va fer que ben prest els Pares de l’Església veiessin en la figura de la barca la prefiguració de l’Església i les seves dificultats. També es pot aplicar de forma individual a cada creient, a com de vegades ens llancem al seguiment de Jesús, però amb la mateixa facilitat ens enfonsem. El que ens recorda aquest evangeli és, precisament, que quan això passi només hem d’estirar la mà i Jesús sortirà al nostre rescat. La nostra fe pot ser petita, fins i tot molt més que la de Pere, però Jesús no ens jutja per això ni, molt menys, ens abandona.
Comments are closed.