Quan eren prop de Jerusalem, arribaren a Betfagé, a la muntanya de les Oliveres. Allà Jesús envià dos deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant, i trobareu tot seguit una somera fermada, amb el seu pollí. Deslligueu-la i porteu-me’ls. Si algú us deia res, responeu-li que el Senyor els ha de menester, però els tornarà de seguida».
Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «Digueu a la ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega».
Els deixebles hi anaren, feren el que Jesús els havia manat, portaren la somera i el pollí, els guarniren amb els seus mantells, i ell hi pujà. Molta gent entapissava el camí amb els seus mantells, altres tallaven branques dels arbres per encatifar el camí i la gent que anava al davant i que el seguia cridava: «Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel».
Quan hagué entrat a Jerusalem, s’agità tota la ciutat. Molts preguntaven: «Qui és aquest?». La gent que anava amb ell responia: «És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea». (Mt 21, 1-11)
En la missa del Diumenge de Rams es llegeix el relat de la passió de Jesucrist, però abans es fa la lectura de l’entrada a Jerusalem, que és pròpiament el relat dels rams. Al llarg de la Setmana Santa és bo fer una lectura pausada de la passió i meditar-la. Anem avui, però, a veure aquest episodi inicial, el de l’entrada de Jesús a Jerusalem.
Es tracta d’un episodi força conegut i que surt en els diferents evangelis, tot i que alguns autors posen en dubte la historicitat de l’escena. Una entrada triomfal d’aquest estil no és massa coherent amb la conducta fins a aquell moment de Jesús, a part que el fet que la gent el proclamés rei de forma pública hauria suposat un enfrontament immediat amb les autoritats romanes, cosa que no va passar fins més tard i, suposadament, instigats pels jueus.
A part dels rams, que no surten a tots els evangelis, un element que crida l’atenció és el de la somera. Avui, si ens imaginem una entrada triomfal, pensam més aviat amb un cavall, però per a la mentalitat jueva d’aquell temps, un cavall era bàsicament una arma de guerra i, òbviament, més pròpia dels ocupadors romans. L’evangelista ja ens fa notar, a més, que la referència a la somera té a veure amb la humilitat. En tot cas, és un element destacat i volgut expressament per Jesús, perquè possiblement el més normal de la gent d’aquell moment era entrar a peu a la ciutat.
Més enllà de l’esdeveniment com a tal, és legítim demanar-nos quina podria ser la intenció real de Jesús en tot plegat. Una explicació podria ser la de voler provocar les autoritats intentant aglutinar una multitud davant el que ell podia suposar que seria el seu enfrontament definitiu amb el poder religiós i polític. En aquells moments, Jesús podia entendre que el seu final era a prop i que la seva presència allà no faria altra cosa que tensar la corda i que ben aviat els seus rivals actuarien. Tal vegada, l’entrada a la ciutat era una exteriorització de les pors i els dubtes de Jesús, una angoixa existencial que tornarem a veure a Getsemaní, quan queda palès que Jesús no recula i assumeix el seu destí segons la voluntat del Pare.
No és per això cap desbarat llegir el relat de l’entrada a Jerusalem en clau postpasqual, en el sentit de veure’l com la proclamació de Jesús com a rei per part de tots aquells que han sentit ja l’anunci de la seva resurrecció, la qual confirma la imminència del Regne. L’alegria de la gent és, per això, l’anticipació de l’alegria de la Pasqua, si bé també és el recordatori que per arribar a aquella, és necessari primer passar per la creu.
No obstant això, és important no perdre de vista el final del relat. L’entrada espectacular de Jesús va impactar la ciutat i mobilitzar molta gent, una mica com passa avui amb les processons i els oficis solemnes, però aquest impacte no implica coneixement autèntic de qui és Jesús. La gent en aquell moment el va identificar com el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea. És a dir, com un líder carismàtic, un activista polític, però en cap cas com qui era realment Jesús. Encara que també avui de vegades ens costa d’entendre, l’espectacularitat no ha estat mai l’estil de Jesús ni sol ser el camí per arribar-hi.
Comments are closed.