Festa de la Sagrada Família
Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: «Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo». Josep es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir. S’havia de complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill».
Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué: «Pren el nen amb la seva mare i ves-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo». Ell, doncs, es llevà, prengué el nen amb la seva mare i tornà al país d’Israel. Però quan sentí dir que a Judea Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret. Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè». (Mt 2, 13-15.19-23)
El primer diumenge dins de l’Octava de Nadal l’Església celebra la festa de la Sagrada Família i ho fa a partir de les poques narracions de la vida familiar de Jesús. En el cas de Mateu, la lectura escollida és l’episodi de la fugida a Egipte i la tornada posterior. Si ho recordem, l’episodi transcorre tot just després de la visita dels savis d’Orient, quan Jesús tenia a prop de dos anys, com s’explica en ocasió de la matança dels innocents. Davant el perill, un àngel adverteix a Josep que fugi cap a Egipte, ja que Herodes vol matar Jesús. Si recordem les històries d’Abraham, per exemple, Egipte era sempre el lloc de fugida quan hi havia fam o perills. Per altra banda, en el fet de salvar l’infant Jesús hi ha un paral·lelisme evident amb la història de Moisès, però hi ha també diferències: Moisès va ser salvat per l’astúcia dels familiars i la bona disposició de la filla del faraó; Jesús, en canvi, se salva per indicació directa de Déu.
Després de la mort d’Herodes, al 4 aC, Josep torna a rebre l’avís de l’àngel que pot tornar a Judea, però les coses no són pacífiques, allà. Arquelau, el nou etnarca, implanta un règim despòtic i, per això, Josep decideix establir-se a Natzaret, a Galilea, fora de la seva jurisdicció. Les diferències amb Lluc són abismals, ja que aquest darrer explica que Josep i Maria són natzarens i que van a Betlem per resoldre unes qüestions burocràtiques. Mateu explica una versió molt diferent i ho justifica amb una frase que és un misteri pels experts: “Així es complí allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè»”. Què vol dir això, no ho sabem. Mateu parla de “profetes” i no d’un profeta en concret perquè, de fet, no hi ha cap profecia en aquest sentit, i encara avui els especialistes no es posen d’acord en el seu significat: si es refereix al topònim (Natzaret) o a ser una persona consagrada a Déu (nazireu), com Samsó.
Amb independència d’on nasqués, que Jesús era de Natzaret i era conegut així, és ben evident. Per altra banda, aquest era un indret desconegut i que no és anomenat enlloc en l’Antic Testament ni té cap classe de significació especial. Molts experts apunten que, al segle I aC, podria haver estat un assentament petit, format per famílies de jueus exiliats per enfrontaments amb les autoritats col·laboracionistes i amb els romans. Seria com un rebrot sembrat allà: del mot rebrot o branca (neser, en hebreu) podria venir el nom del poble. Si acceptem aquesta hipòtesi, no és absurd pensar que Josep podia ben bé ser un jueu de Betlem, del llinatge de David, que havia participat en actes de rebel·lió i havia hagut de fugir cap a Galilea amb la seva promesa, i establir-se allà com a obrer.
És evident que no ho podem saber del cert, però és plausible que, més que en un pesebre, Jesús nasqués en aquest ambient de fe, però també de memòria per tantes ferides obertes pels abusos dels romans i dels oligarques jueus cap a la gent més pobra. Amb les històries dels seus pares i de la gent de l’entorn, desplaçats en una terra pobra i amb l’hostilitat dels invasors i dels seus col·laboradors, Jesús va anar creixent i madurant, fins a trobar el seu propi camí. Un camí que, per a sorpresa de la majoria dels seus contemporanis, no serà el de l’activisme polític, en molts de casos violent, que havia pogut seguir Josep i la gent del seu entorn; però tampoc serà el de la fugida al desert de Joan Baptista, enfora de la civilització i fent de l’ascetisme un signe d’identitat.
Com anirem llegint diumenge rere diumenge, la proposta de Jesús va ser singular i original, i ho continua sent encara avui. Tanmateix, mai va poder defugir l’hostilitat que hi havia en el seu entorn i que el perseguí al llarg de la seva vida pública. Una violència que, com hem llegit avui, ja era present en la seva infància i que, indefugiblement, el degué marcar per a la resta de la vida, per molt que fos el Fill de Déu.
Comments are closed.