En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell». (Jo 3, 13-17)
Aquest diumenge XXIV enguany coincideix amb la Festa de l’Exaltació de la Santa Creu. Aquesta festa commemora una missa celebrada a Jerusalem l’any 335 en la qual es va exposar la creu de Jesús que anys abans havia trobat santa Elena, devota cristiana i mare de l’emperador romà d’aquell moment, Constantí. Aquest va ser l’emperador que no només es va convertir al cristianisme, sinó que va fer d’aquesta religió l’oficial de l’Imperi, després d’haver obtengut el poder imperial manu militari gràcies a un somni en el qual se li va dir que el seguiment de la creu li atorgaria la victòria: “In hoc signo vinces” (amb aquest senyal, venceràs).
Al marge de la historicitat de tot plegat i de la complexa autenticitat dels milers de fragments de la Vera Creu que hi ha escampats pel món, el fet és que aquesta festa és ben antiga, ja que se celebra des del segle IV tant a Orient com a Occident. Recordem que és en aquesta època en la qual la creu passa a ser el principal símbol del cristianisme, un fet que perdura encara avui.
No cal dir que l’evangeli de Joan que avui es llegeix és ben aliè a tota aquesta història de victòries militars i troballes arqueològiques. En el relat d’avui ens trobem gairebé a l’inici de l’evangeli, quan Jesús parla amb Nicodem, un jueu piadós i convençut, que cerca conèixer qui és Jesús, però no l’acaba d’entendre. Jesús no ho posa fàcil quan li diu que només el pot entendre aquell que torna a néixer, que neix de dalt, de l’Esperit. Nicodem, naturalment, queda encara més astorat.
Jesús llavors li explica per què el seu testimoni té tota la fiabilitat, ja que a diferència de Moisès i altres personatges de l’Antic Testament, Ell sí que prové de Déu. No és un profeta que ha sentit la paraula de Déu, sinó que és la Paraula. És Déu. Llavors, Joan explica figuradament la mort de Jesús amb una imatge bíblica que Nicodem i la majoria dels jueus coneixien: l’enlairament de la serp d’aram que fa Moisès i que curava a tots aquells que la miraven. Per als cristians, des de ben antic aquest enlairament ha estat interpretat com una prefiguració de la mort en creu de Jesús.
L’ús de la creu com a símbol és tan comú i habitual que per als creients és un element més del qual hem perdut la referència original, com el símbol de la serp al pal és el símbol que hi ha a la majoria de les farmàcies. Però per als oients i lectors de Joan, la creu no era gens bona d’entendre. L’evangeli explica que Jesús, el Fill de l’home, el Senyor de la història, havia de morir en creu, una mort, però, que per a qualsevol jueu qualificava la víctima com un maleït de Déu. Com podia ser que Déu maleís el seu enviat, el seu propi Fill? Joan vol donar a entendre aquí allò que no tenia explicació de primeres: que en el fons Déu no envia el Fill perquè l’hagi condemnat, sinó perquè així pot salvar el món.
Si pensam un poc això, és molt possible que se’ns quedi la mateixa cara que a Nicodem. A qualsevol de nosaltres, sense necessitat de ser Déu ni de ser cap bisbe, se’ns poden ocórrer dotzenes de maneres perquè Déu salvi el món sense necessitat de fer patir una persona d’aquella manera. Al llarg de segles, els creients han cercat una resposta. De la creu victoriosa de Constantí, amb els segles es va passar a les creus amb els Crists sofrents, amb les nafres i l’expressió de dolor al rostre. Així i tot, és difícil trobar-hi un sentit.
En el fons, però, tan mala d’entendre és aquesta decisió divina, com ho és avui entendre les creus que hi ha per tot el món arrossegades pels malalts, pels refugiats o pels pobres. Creus que sovint no tenen cap explicació, però que en la majoria dels casos no provenen de la natura o de forces còsmiques, sinó que són creus construïdes i imposades pels humans. Entendre la creu no és fàcil, perquè tots tenim alguna creu al llarg de la vida i no és el mateix veure-la en processó que sentir-la a les nostres entranyes o a les de la gent que estimam. La festa d’avui és una oportunitat per entendre què és la creu. O almenys per intentar-ho, com va fer Nicodem. No esperem massa resultats, però totes les preguntes que facem sempre seran més profitoses que quedar-nos embadalits amb els cants de victòria de fa segles i segles.