Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la fosca, però la fosca no ha pogut ofegar-la. Existia el qui és la Llum vertadera, la que en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present en el món, en el món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a ca seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni pel voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. (Jn 1, 1-18)
Després de llegir les històries de la infància de Jesús, tan pròpies d’aquest temps, en el segon diumenge de Nadal es llegeix un text que, aparentment, és molt diferent: l’inici de l’Evangeli segons Joan. El pròleg d’aquest evangeli és un dels fragments més coneguts i llegits a la litúrgia, si bé no sempre és ben entès per tothom. Ha donat lloc a expressions ben conegudes per tots, com la del “Verb encarnat” i ha estat objecte de molts d’estudis en el que sembla una curiosa fusió entre la religiositat hebrea i la filosofia grega. Però, que volia dir a la seva gent —i dir-nos a nosaltres avui— Joan amb aquestes paraules?
Comencem per dir que es tracta d’una introducció inusual si la comparem amb la dels altres evangelis. Molts estudiosos pensen que estem més aviat davant un himne que ja devia existir abans d’escriure l’evangeli i que devia tenir una funció litúrgica en la comunitat on es va escriure. El seu missatge principal és deixar clar que Jesús és l’encarnació de la Paraula de Déu. Té, per això mateix, tot el sentit del món llegir-lo en el temps de Nadal, quan celebram precisament el misteri de l’Encarnació, encara que Joan no parli per res del naixement ni de la infància de Jesús.
Pot ser bo, per entendre la visió de Joan, mirar de posar-nos a la pell dels seus contemporanis, a finals del segle I. En aquell moment, tots els membres de la seva comunitat ja sabien qui era Jesús i coneixien la seva vida i moltes de les seves paraules. A l’Evangeli segons Joan no hi ha massa rastres dels sinòptics i encara avui els experts no es posen d’acord fins a quin punt coneixia Joan aquests texts, sembla clar que el fons de la història de Jesús era conegut. Per tant, la intenció de Joan no ha de ser oferir una alternativa a la de Marc o Mateu, sinó complementar-los. Joan no necessita contar el que ja han contat els altres, però sí reflectir com evoluciona la fe de les primeres comunitats.
Quan pensam amb els primers cristians, de vegades ho fem com si, uns minuts abans de l’Ascensió, Jesús hagués deixat un catecisme als seus seguidors, però això no va anar així. Ben al contrari, un cop deixa d’aparèixer i s’escampa la notícia de la resurrecció, la majoria de les persones no tenien gens clar si Jesús era realment el Crist o, simplement, algú a través del qual Déu els havia donat un senyal. En aquells primers anys, per tant, el més urgent era determinar qui era Jesús de Natzaret.
Al principi, molts pensaven que Déu, en ressuscitar Jesús, l’havia glorificat i fet fill seu, però que Jesús havia nascut com un simple humà. Així ho explica sant Pau a la Carta als Romans, escrita al cap de vint anys de la mort de Jesús: “[Jesús, el] seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, i, per obra de l’Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d’entre els morts” (Rm 1, 3-4). Fixem-nos, per tant, que la clau de tot, per a Pau i per als primers seguidors, era la resurrecció. Era en aquell moment quan tot comença, la qual cosa podria explicar per què Pau conta molt poc del que va dir o fer Jesús.
Amb el pas dels anys, reflexionant sobre allò que havia passat i els efectes que continuava tenint sobre una comunitat cada vegada més gran, aquesta idea evoluciona. La gent vol saber més coses del Fill de Déu i comencen a pensar que allò que va dir i fer pot ser important. Les seves històries comencen a circular i ja no es refereixen només a la seva mort i resurrecció. Uns vint anys després de la carta de Pau, Marc ens conta com Jesús, suposadament nascut com un simple humà, fou cridat per Déu al Jordà, en el seu baptisme, i llavors inicia la seva vida pública. Per això, saber què va dir i fer Jesús té molta importància.
Anys més tard, Mateu i Lluc, tot i conèixer l’Evangeli segons Marc i parlar també ells del baptisme, avancen la divinitat de Jesús al naixement, a través de la intervenció de l’Esperit Sant, a partir de dos relats històricament molt discutibles i contradictoris, però que compleixen la seva funció: deixen clar que tota la vida de Jesús, des de la seva concepció, estava d’alguna manera divinitzada. Jesús va néixer ja com a Fill de Déu.
Un cop acceptat això, Joan va encara molt més enllà. Al seu text recull el baptisme i no nega per res els evangelis de la infància, però a la seva comunitat, ja a finals de segle, ja es té la convicció que la filiació divina de Jesús no té res a veure amb cap esdeveniment històric, sinó que Jesús és Déu mateix fet Paraula. És Déu en la història. El Déu que ja existia abans de la història. Al pròleg del seu evangeli, Joan no cerca reivindicar el Jesús humà –ja ho han fet els sinòptics– sinó destacar la seva identitat amb Déu. “Jo i el Pare som u”, dirà Jesús més endavant (Jn 10, 30).
Nadal és això, la presència de Déu en la història. Evidentment, és més fàcil representar Nadal amb un naixement en un pesebre, amb pastors, un àngel i els mags, però aquesta facilitat ens duu a quedar-nos a la superfície, a veure l’infant com a símbol de la humanitat, de la fragilitat de les persones, de la vulnerabilitat o de la injustícia. Això no està gens malament, evidentment, però no és més que una part de Nadal. La part humana que no ens hauria de fer deixar de banda la divina. Enmig de tanta festa i tanta decoració, de renou i llums de colors, no és de més mirar de cercar el silenci, la quietud, el misteri… En definitiva, cercar a Déu enmig de nosaltres.
Comments are closed.