En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». (Mt 28, 16-20)
La Solemnitat de la Santíssima Trinitat se celebra amb la lectura del final de l’evangeli segons Mateu, possiblement un dels indrets del Nou Testament on més clarament queda manifesta aquest dogma que, a molts de creients, els resulta estrany. Com que es tracta del final del llibre, té un to de recapitulació com ho és també en certa manera la festa d’avui, una vegada celebrada la Pasqua i la vinguda de l’Esperit Sant en la Pentecosta.
La primera part de l’evangeli presenta un component misteriós. Els onze apòstols són a Galilea, com Jesús els havia manat, però no hi ha constància que els hagués enviat a una muntanya ni s’especifica quina era. Cal atribuir a això un valor simbòlic ja que les muntanyes solen ser llocs de proximitat amb Déu —pensem si més no amb el Sinaí, el Carmel etc.— i per tant espais sagrats. No hi ha, tampoc, cap descripció de com s’apareix Jesús als apòstols i més aviat sembla que els esperés allà. Els que sí s’indica és que es prosternaren, un signe propi d’aquell que es troba davant la presència divina. Però tot seguit Mateu remarca un detall molt curiós quan ens diu que alguns apòstols dubtaren. Malgrat les aparicions que ja hi havia hagut i els dies que devien haver passat, la realitat de la resurrecció no era fàcil d’admetre ni ho és encara avui. Però no passa res ni hi ha cap retret en això. El dubte és natural i fins i tot molt més sa que la fe irreflexiva, aquella que fa seva les afirmacions de la Revelació perquè ho diu així, sense aturar-se a pensar, a meditar aquella afirmació. Per exemple, quan parlam de la Trinitat…
Tot seguit, intervé Jesús. Aquí no veiem cap discurs llarg, com el que ens tenia acostumats Mateu, sinó unes indicacions ben clares: anar a convertir a tots els pobles batejant i ensenyant. Ho mana per l’autoritat plena que Déu li ha donat i el mandat s’estén a tots els pobles, no només als fills d’Israel. Parla de batejar en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, possiblement aquesta era una fórmula litúrgica primitiva de les primeres comunitats.
Més interessant tal vegada és el contingut del que han d’ensenyar: tot allò que ell les ha explicat. No és parla de la Torà ni dels profetes ni d’altre contingut més que el seu, començant pel Sermó de la Muntanya i seguint per les paràboles fins arribar a la passió. La revolució que implica això degué ser còsmica per un grup nascut i crescut dins del judaisme. Assumir això no devia ser fàcil i els dubtes de més de dos també devien aparèixer com abans.
Acaba l’evangeli amb una afirmació igualment sorprenent: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. A la Bíblia, sobretot a l’Antic Testament, als enviats a una missió Déu els deia que estaria amb ells. Aquí el que estarà amb ells és el propi Jesús i hi serà fins a la fi del món. Quan serà això? No ho sabem i possiblement tampoc té més importància. El que és decisiu és ser ben conscients que Jesús és amb aquells que guarden tot allò que ens ha manat.
I la Trinitat? És difícil pensar que aquest dogma estava present en Mateu quan escrivia aquestes línies. La Trinitat és una “invenció” humana en el sentit de ser una formulació d’allò que ens serveix per explicar aquesta triple experiència de Déu dels cristians, que segueixen creient en un Déu que és únic però que en la història i en la vida de les persones se’ns presenta de formes diverses. Podríem pensar que es tracta de diferències més evidents, com quan un missatge se’ns presenta per escrit o a través d’imatges.
Hi ha, fins i tot, imatges especialment gràfiques. Per exemple, entendre Déu com el sol: el Pare seria l’astre que veiem dominant tot l’univers visible, una esfera lluminosa que no podem tocar ni acostar-nos-hi, ni tant sols mirar-la directament, com passava en el Sinaí; Jesús seria la llum del sol, que ens arriba directament i ens permet veure i entendre el que ens envolta: l’escalfor del sol, que permet la vida a la Terra, seria l’Esperit. Tres manifestacions d’un sol astre (Déu).
La temptació d’explicar els misteris per fer-los entenedors sempre és sobre la taula, però el preu a pagar és gran ja que quan s’expliquen perden molta part de la seva essència, fins i tot es trivialitzen. No entendre la Trinitat és no entendre Déu i això forma part de la fe i de la nostra relació amb Ell. Pensar que ho hem entès només ens indica que anem errats, que allò en el que pensam no pot ser mai Déu. Les imatges ajuden, sí, com ajuda agafar un poal d’aigua de la mar per veure com és, analitzar-la i guardar-la com a record. Pensar que amb això ja en tenim prou per entendre els oceans no només és senzillament ridícul, sinó que acaba fent que el nostre interès en submergir-nos en el misteri de la seva immensitat disminueixi. El Misteri no pot deixar de ser misteri.