El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors bufà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó». (Jn, 20, 19-23)
Acabam el temps de Pasqua amb la festa de la Cinquagesma o Diumenge de Pentecosta, un dels dies més assenyalats de l’any litúrgic, si bé sovint els creients no li atorguen la importància que mereix. A la missa dominical es llegeixen dos relats ben diferents del que se celebra avui. Per una banda, a la primera lectura, Lluc ens conta la història que tots coneixem, com cinquanta dies després de la Resurrecció l’Esperit Sant davalla sobre els seguidors de Jesús en forma de llengües de foc. Amb l’arribada de l’Esperit es revela als deixebles tot allò que no havien entès quan Jesús era amb ells i comença la seva gran missió. Ja tenim l’Església, per dir-ho d’alguna manera. Però aquesta és la versió de Lluc, la més coneguda, però diferent a la de l’evangeli de Joan, que es llegeix també avui.
En el cas de Joan, la rebuda de l’Esperit ocorre el mateix dia de la Resurrecció i no cinquanta dies després. Els deixebles no han tengut temps de reflexionar i es troben amagats en una casa a Jerusalem per por a les represàlies dels jueus. El temor dels seguidors és comprensible i als lectors o oients del seu temps els podia recordar la situació viscuda pels seus avantpassats a Egipte, a la primera Pasqua, quan tots es trobaven tancats a casa seva per por dels egipcis i a punt per sortir, una vegada que el Senyor havia fet morir tots els primogènits del país d’Egipte.
L’entrada de Jesús és misteriosa, com correspon al Messies glorificat, i tot just entra, saluda als presents amb la típica salutació jueva. Es situa enmig, com a una manera de no fer distincions entre els presents: la seva pau és per a tots. I els ensenya les ferides de les mans i el costat. Això és important ja que fa veure als creients que la gloria de la Resurrecció és inseparable de la creu, tant per a Ell com per tots els que creuen en Ell. Les ferides de Jesús ens recorden la seva humanitat. No és un Déu que ha davallat del cel a revelar-nos una missió, com si fes una performance ben planificada i assajada. Jesús era un home que va ser humiliat, maltractat i assassinat i només a partir d’aquí va poder veure Ell i fer veure als altres qui era realment. El sofriment de Jesús és tan real com la seva Resurrecció. Per això també avui l’esperança de la nostra resurrecció es troba vinculada a la creu i al sofriment de tanta i tanta gent al món.
Però en aquell moment, no era qüestió de lamentar-se i per això als deixebles s’alegren de veure el Senyor, reconeixent-lo immediatament. Jesús els torna saludar i els recorda la missió que tenen pendent. I tot seguit els envia l’Esperit.
Com dèiem, a diferència del relat de Lluc, aquí l’Esperit no cau del cel sinó que ve de Jesús, que el bufa sobre ells. Tant en hebreu com en grec, la paraula que s’empra per parlar de l’esperit (ruah, pneuma) també vol dir vent. L’Esperit transforma els presents completant la creació. D’alguna manera es repeteix el gest de Déu al Gènesi, quan infon l’alè de vida a la figura feta de fang del que serà el primer ésser humà. També els deixebles degueren recordar allò que Jesús els havia dit temps enrere, quan es definia com a pa de vida i els remarcava “És l’Esperit qui dona vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida” (Jn 6, 63).
Finalment, l’Esperit també dona als deixebles el poder de perdonar els pecats o de deixar-los sense perdonar. Sovint s’ha entès aquest passatge com a la institució del sagrament de la reconciliació, si bé això és discutible des del moment que aquest sagrament no va aparèixer com a tal molt de temps després. El poder de l’Esperit té, aquí, més a veure en el fet d’acreditar la conversió de la persona i integrar-la en la comunitat creient. La conversió és alguna cosa més que el perdó dels pecats, però en certa manera el pressuposa.
Però perdonar els pecats no elimina el mal. Malgrat la presència de l’Esperit, la comunitat segueix essent una comunitat humana i precisa de les seves regles per tal d’evitar conflictes i divisions, com experimentava la comunitat creient a la que s’adreça aquesta evangeli a finals del segle I. L’ideal era noble, en el sentit que integressin l’Església aquells que havien deixat enrere el pecat. Però és més que evident que aquesta pretensió mai es va arribar a aconseguir. Per això és important no oblidar la presència de l’Esperit, aquell que ens ajuda a discernir i a perdonar. En qualsevol comunitat humana, el perdó no és mai un afegit; és una necessitat.