El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: -«¿On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: -«Anau a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digau al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell vos ensenyarà a la part alta de la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Preparau-nos allà el sopar.» Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual. I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: -«Preniu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: -«Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Vos ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu.» Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres». (Mc 14, 12‑16. 22‑26)
Aquest diumenge celebram la Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist i per aquesta raó es llegeix el relat del darrer sopar de Marc. No és aquest l’únic relat del sopar i no hi ha un consens en relació amb determinades circumstàncies, com ara la discussió sobre si era un sopar pasqual o era tan sols un sopar de comiat de Jesús, tot veient que les coses s’anaven complicant. També hi ha discrepàncies sobre quan es va fer, si el dia anterior a la seva mort o uns dies abans, com sembla donar entendre l’evangeli de Joan i és també més lògic per entendre els esdeveniments següents, ja que no sembla massa plausible la idea del judici exprés i amb nocturnitat que relaten els sinòptics.
Però a la solemnitat d’avui no es llegeix aquest evangeli per la significació històrica, sinó pel fet de narrar la institució de l’Eucaristia i, d’alguna manera, afirmar allò que els catòlics han afirmat des de fa segles: la presència real de Crist en el pa i el vi consagrats. La solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist, d’origen medieval, té aquest sentit i per això promou l’adoració de l’Eucaristia, la qual passa pels carrers de pobles i ciutats engalanats per l’ocasió. La gran qüestió avui, però, no és tant la necessitat o no de processó, sinó el sentit d’aquest dogma i què aporta al creient del segle XXI. I és que entendre aquesta idea no és, avui, gens fàcil.
L’explicació de que el pa i el vi, una vegada consagrats, no són pa i vi, sinó cos i sang de Crist, prové del que s’anomena doctrina de la transsubstanciació. Aquesta doctrina parteix d’una idea de la naturalesa de les coses pròpia de l’Escolàstica medieval i molt llunyana del que sabem i pensam avui de la realitat. Simplificant moltíssim, podríem dir que, a l’Edat Mitja, tot partint de la filosofia dels grecs, s’entenia que tot allò que coneixem té una substància —allò de la qual està feta una cosa— i uns accidents que són els que donen l’aparença a aquella cosa, és a dir, pels accidents podem saber què és una cosa perquè la veiem, olorem, tastem o la percebem d’alguna altra manera. Una mateixa substància, la fusta, canviant els accidents pot ser una taula, un caliu o un munt de carbó, per exemple.
La transsubstanciació implicaria no un canvi d’accidents, sinó de substància, mantenint els accidents inicials. Per tant, amb la consagració, el pa es transformat per un miracle i la substància pa passa a ser substància carn de Crist, si bé els accidents (l’aparença) es mantenen i allò segueix semblant pa i té gust a pa… però no és pa.
Aquesta concepció de la naturalesa s’ha vist avui superada i sabem que no hi ha una substància com a tal, una substància que es pa, vi, fusta o pedra, sinó que la matèria està formada per molècules i aquestes per àtoms, els quals es repeteixen i es combinen de forma diferent per formar la matèria. Els àtoms són els que són, els que podem trobar a la taula periòdica dels manuals de química, i són poc més d’un centenar; no hi ha tants d’àtoms com tipus de substància. La matèria pot canviar a través de processos físics i químics i sabem, a més que hi ha una equivalència entre matèria i energia. Per això, aquest dogma avui només es pot acceptar com a tal, perquè ho diu l’Església, però la raonabilitat que d’alguna manera podia tenir fa segles avui s’ha perdut.
Res d’això vol dir que el dogma sigui fals. La veritat del dogma és una veritat de fe i no té sentit subjectar-lo a criteris científics. És com parlar de la Santíssima Trinitat o l’Encarnació. El problema és que per entendre el dogma, avui l’explicació tradicional es contraria al coneixement dominant avui; és contraria al sentit comú. Parlar de substància i accidents, més enllà dels manuals de metafísica, és com parlar de l’ascensió de Jesús al cel, enlairant-se més enllà dels núvols.
Això implica que, malgrat l’acceptació incondicional del dogma per part dels creients, sigui mentalment inconcebible pensar que el pa no és pa, qual allò té totes les característiques físiques del pa, des del primer fins el darrer àtom. Els raonaments medievals, que ajudaven a entendre i a defensar el dogma, per exemple davant altres comunitats cristianes que entenen la presència de Crist de forma simbòlica, avui no tenen sentit per la immensa majoria de creients que volen entendre-ho.
Tot l’exposat no pretén ser una crítica al dogma ni molt menys la seva negació. Però tampoc s’ha de veure com un simple exercici intel·lectual, sinó que és quelcom important ja que una fe que no és raonable, que xoca amb les evidències més bàsiques o que reclama creure perquè sí i punt, acaba sent una fe mala de creure i, sobretot, mala de transmetre. I amb aquest dogma, les dificultats són evidents. El que he exposat aquí és la meva opinió, però pens també que és una opinió prou comuna. No crec que sigui casualitat que ja fa temps que l’Església, sense deixar de banda el dogma, celebri en aquesta festivitat el dia de la Caritat, una virtut que, no només és molt necessària, sinó que és també molt més bona d’entendre.