En aquell temps Jesús entrà a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s’hi tanta gent que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus sentiren dir el que feia hi anaren per endur-se’l perquè deien que havia perdut el seny. Per altra banda, els mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem deien que estava posseït de Beelzebul, i que treia els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Jesús els cridà i els rebatia valent-se de paràboles. Els deia: «Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs? Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps. I si dins d’una família hi ha divisions, tampoc no pot durar. Igualment si el regne de Satanàs s’ha dividit en faccions que lluiten entre elles, ja no se sosté: no pot pas durar. A casa d’un guerrer valent ningú no pot penetrar-hi per prendre-li el que té sense encadenar-lo abans; només així li podrà saquejar la casa. Us ho dic amb tota veritat: Per més pecats que un home cometés i per més blasfèmies que proferís, Déu està disposat a perdonar-lo, però el qui injuria l’Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat». Jesús va fer aquesta afirmació perquè deien que tenia un esperit maligne.
Després arriba la seva mare amb els seus germans i, de fora estant, el fan cridar. La gent que seia al voltant d’ell li diu: «La vostra mare i els vostres germans són aquí fora, que us volen veure». Ell els respon: «Qui són la meva mare i els meus germans?». Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: «Aquests són la meva mare i els meus germans: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare». (Mc 3, 20-35)
L’evangeli d’aquest diumenge ens situa als inicis de la predicació de Jesús i en un escenari freqüent: Jesús a casa amb els deixebles i una aglomeració de gent que espera a fora per veure’l fer algun miracle o curar un posseït. L’entusiasme és elevat, de forma que Jesús no té temps per res més i, sobretot, gairebé no té temps per predicar, ja que la gent no cerca escoltar-lo, sinó curar-se i desfer-se del mal que els afligeix. Però aviat veurem que no hi ha unanimitat ni amb això.
Dins de l’entusiasme general, ens diu Marc que els seus volien anar cap allà per endur-se’l, entenent que havia perdut el seny. Qui són els seus? Ho veiem al final: la mare i els germans de Jesús. És fàcil imaginar la incomoditat dels primers deixebles quan havien d’explicar això: que hi hagués persones que no seguissin a Jesús o que pensessin que era un boig, era comprensible. Però que ho pensés sa mare! O els germans! No és estrany que ni Mateu ni Lluc en parlin, d’aquest fet.
Però l’oposició de la família no és l’única. També els líders religiosos s’hi oposen i l’acusen de ser ell un enviat del dimoni. Jesús ho rebat amb un argument indiscutible: com podria ser un enviat del dimoni aquell que ataca i expulsa al dimoni? Però afegeix una cosa més: que si bé la majoria de pecats poden ser perdonats per Déu, no es pot perdonar aquell que nega l’acció salvadora de Jesús i pensa que és satànica. Jesús cura i perdona pel poder de l’Esperit: qui nega això, blasfema contra l’Esperit i no pot ser perdonat.
Finalment arriben els germans i la mare de Jesús. El fan cridar perquè surti a rebre’ls però ell no surt ni hi dialoga, sinó que respon només a la gent que és allà i ho fa començant amb una pregunta retòrica: «Qui són la meva mare i els meus germans?» i respon tot seguit «tothom qui compleix la voluntat de Déu».
Aquest evangeli va ser incòmode tant pel rebuig de la família com pel fet de parlar obertament dels germans de Jesús, quan l’Església defensava que Maria va seguir essent verge i no va tenir cap més altre fill. Però avui resulta incòmode també per altres motius. Parla de dimonis i del poder del dimoni, quan poca gent creu en la seva existència. Parla de l’infern i de condemna, quan molta gent pensa que no hi ha cap infern i que només hi ha un cel. I parla d’un Déu que no perdona tots els pecats, quan avui la majoria creu que Déu ho perdona tot en la seva infinita misericòrdia. Essent així, no valdria més la pena oblidar aquest fragment i llegir en la litúrgia un altre text més actual i coherent amb el sentir de la gent?
Aquesta actitud amaga un sentit molt perillós. La Bíblia és una col·lecció de llibres inspirats que no es pot agafar al peu de la lletra, entre altres coses perquè hi ha contradiccions internes insalvables des de la literalitat. Però d’aquí a fer dir a Déu allò que ens va bé, hi ha una passa molt llarga. Que no existeix un dimoni amb cua i banyes, és evident. Tampoc ho diu enlloc de la Bíblia, que sigui així. Que l’infern no és un lloc, és ben lògic si tenim en compte que es troba fora dels “llocs”, fora del món, igual que el cel. Ara bé, creure que Déu ho perdona tot i que tot plegat —manaments, benaurances, judicis etc.— és una pantomima, un cas extrem de marketing diví o un entreteniment de Déu com si es tractés d’un joc de taula, és un error més que evident.
Creure que Déu ho perdona tot gairebé automàticament i que per això no hi ha cap infern o, si hi és, estarà eternament buit, és una creença contraria a la Bíblia i al Magisteri. També a la llibertat humana: si som lliures, qualsevol persona ha de poder triar rebutjar Déu i separar-se d’Ell de forma definitiva, fent que la seva vida eterna sigui un infern.
La qüestió que cal plantejar, però, va més enllà de la teoria: aquell que no només creu, sinó que actua convençut que, faci el que faci, al final Déu ho perdona tot i que no cal passar pena per res… no és aquest aquell que realment peca contra l’Esperit? No acabaran allà mateix tant el que rebutja el perdó de Déu com el que el menysté —com els mestres de la llei de l’evangeli— i no se’l guanya en cap moment?