En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona’m aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d’aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou».
Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat». Ella li diu:
«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu».
Llavors mateix arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n’anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”. Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».
Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món». (Jo 4, 5-42)
L’evangeli, llarg, d’aquest diumenge tercer de Quaresma ens proposa llegir el relat de la trobada de Jesús amb una dona samaritana, de l’evangeli de Joan.
Poc abans, en aquest evangeli, Jesús ha estat parlant amb Nicodem, un important dirigent jueu, que sent curiositat per saber qui és i què conta Jesús, però que al final no l’acaba d’entendre. Possiblement decebut per això, Jesús se’n torna a Galilea, però ho fa venir bé per passar per la regió de Samaria, en un intent de dirigir-se als heretges (i ancestrals enemics) del judaisme: els samaritans.
El relat comença al migdia i Jesús, cansat, s’atura devora un pou mentre els deixebles van a cercar alguna cosa per menjar. És llavors que s’acosta una samaritana per treure aigua del pou. Destacarem alguns punts interessants per entendre millor la lectura d’un dels diàlegs més interessants de l’evangeli.
1. Fixem-nos que, a diferència de Nicodem, de la dona que es troba devora el pou no sabem res. No se’ns diu el seu nom i l’únic que sabem d’ella que havia tengut cinc marits, que els primers exegetes varen identificar aviat amb els déus adorats a Samaria. Representa, per tant, el culte idolàtric, però també podem pensar que representa la insatisfacció del cor humà perquè no ha trobat encara el vertader Déu.
Jesús coneix les circumstàncies personals d’aquesta dona i ho denuncia, la qual cosa recorda als profetes de l’Antic Testament i així li diu la dona, que l’identifica amb un profeta.
2. La imatge del pou és comuna a l’Antic Testament com a lloc de trobada i fins i tot té, en els relats tradicionals de l’època, reminiscències nupcials (un home i una dona es coneixen i s’enamoren), representant aquí la trobada de Déu amb el seu poble (la dona) que no li ha estat fidel.
En tot cas, es tracta d’una trobada estranya perquè no és normal que els deixebles no tenguin set i deixin a Jesús tot sol al pou, com tampoc és normal que no hi hagi res per treure aigua.
3. Jesús demana a la samaritana que li doni beure. Nosaltres sabem que no es refereix realment a aigua, sinó que ella s’adhereixi al seu missatge. Es crea un diàleg confús i fins i tot còmic.
L’aliment de Jesús és fer la voluntat del pare; la beguda que ella accepta és la persona de Jesús. Es remarca la diferència amb l’aigua del pou, que és la llei de Jacob, la que bevia ella abans, amb l’aigua que ve de Déu. En altres bandes, l’evangeli contraposa també el manà del desert amb la imatge de Jesús com el Pa de vida.
4. En el diàleg, fixem-nos com Jesús es dirigeix primer a ella en segona persona, però després canvia i es dirigeix a la gent en general, la qual cosa té una connotació més aviat postpasqual. Al diàleg Jesús es refereix a la muntanya dels samaritans on adoraven a Déu, que és el punt de conflicte amb els jueus. Però Jesús deixa clar que el lloc correcte tampoc és ja Jerusalem sinó que és ell, perquè ell és el que revela el Pare. Adorar el Pare no és possible si no és a través de Jesús, que és la veritat. I aquesta veritat s’assoleix plenament amb l’Esperit. Apareix aquí una imatge del Déu trinitari.
5. Quan venen els samaritans i veuen a Jesús ja no només creuen, ara saben. Jesús ja és més que el Messies, és el salvador del món. Però aquest títol no és de l’Antic Testament, per tant, com ho saben els samaritans? Precisament perquè és un coneixement que, després de conèixer l’aigua viva, els ve ja de l’Esperit.
Comments are closed.