Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».
Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia. (Mt 4, 12-23)
L’evangeli d’aquest diumenge té dues parts ben diferenciades i pot ser bo veure-les per separat.
El primer paràgraf ens parla de l’inici de la vida pública de Jesús. Tot just després del baptisme de Jesús, aquest se’n va al desert on tenen lloc les famoses temptacions. La litúrgia es reserva aquesta lectura per a més endavant, i per això avui se’ns conta el que passa després.
El moment decisiu, però, sembla ser la detenció de Joan. Pot semblar un detall sense importància, però és també la manera de donar a entendre que Joan era el precursor i, quan ha de callar, és quan Jesús comença la seva predicació.
Per raons que no es detallen, explica Mateu que Jesús abandona el grup del Jordà i se’n torna a ca seva, a Galilea. La BCI i altres traduccions diuen que “va deixar Natzaret i se n’anà a viure a Cafarnaüm”, tot indicant que primer va viure allà, segurament amb la família, però no sabem quant de temps ni què hi feia. El que sí que es deixa clar és que al cap d’un temps abandona el seu poble i estableix la seva residència a Cafarnaüm.
Com hem explicat en altres ocasions, Galilea era una zona que tenia mala fama entre els jueus de Judea pel poc fervor religiós i la influència dels pagans. Era una zona rica i pròspera enmig d’una ruta comercial, amb duanes i cobradors d’imposts. Hi havia comunitats de jueus que mantenien la seva fe amb rigor, com possiblement era el cas de Natzaret, però també hi havia ciutats majoritàriament paganes, com Sèforis i Tiberíades. De tant en tant, també, hi havia revoltes nacionalistes contra els ocupadors romans. Com a la resta del país, la riquesa no estava ben distribuïda i enmig de la gent rica, posseïdors de terres, hi havia famílies que no tenien res i es dedicaven a sobreviure treballant a jornal per aquí i per allà, com segurament era el cas de Josep i, després, de Jesús i els seus germans.
Inicialment, la predicació de Jesús és idèntica a la de Joan: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». Fixem-nos que és el mateix que predicava Joan al Jordà (Mt 3, 1), amb la diferència que aquest ho feia a Judea, al desert, un lloc ple de simbolisme per als jueus, i Jesús ho fa en una zona molt més dissoluta, mal vista pels jueus més ortodoxos i amb molta presència pagana. No està massa clar perquè ha pres aquesta decisió i Mateu intenta explicar-ho a partir d’una cita d’Isaïes, aconseguint amb això també un cert paral·lelisme amb Joan, que també tenia la seva.
El segon paràgraf fa referència a la crida dels primers deixebles. Aquesta és una característica de Jesús que el diferencia de la resta de rabins jueus, que eren escollits pels deixebles segons la seva fama. Jesús, en canvi, sempre és el que tria la gent i aquí ho fa de forma paral·lela amb dos germans, amb diferències notables.
La crida de Simó i Andreu és la primera i els crida passant per allà, vorejant el llac, sense aturar-se a explicar el seu projecte. Simplement, els diu «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Ells, que estaven treballant, ho deixen tot allà i van amb ell. La crida dels altres dos germans és encara més simple: els crida i aquests hi van, sense dir-los ni tan sols que també seran pescadors d’homes. Ells deixen la feina, però també abandonen el seu pare, del qual ni tan sols s’acomiaden.
Aquest deixar la feina i la família per seguir a Jesús s’ha d’entendre en un sentit més aviat figurat i així ho devia entendre la comunitat de Mateu, majoritàriament sedentària. El seguiment de Jesús implica el despreniment total i, si cal, això ha d’incloure fins i tot la família, però això no vol dir que els seguidors ho hagin de fer tant sí com no. De fet, sabem que no ho feien ni tan sols els cridats directament per Jesús: Simó, sense anar més enfora, era un home casat i seguia ben vinculat a la seva família, com veurem en ocasió de la curació de la seva sogra.
El que és important, per tant, és tenir clara la centralitat de Crist en la nostra vida. Una centralitat que no es pot veure qüestionada ni pels vincles familiars, ni pels deures laborals ni per cap exigència social.