En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los. Aneu. Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa i compartiu allò que tinguin per menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posin a taula, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre, sortiu als carrers i digueu: Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus, us la deixem. Però sapigueu això: El Regne de Déu és a prop. Us asseguro que quan vingui el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble». Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom». Jesús els digué: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel». (Lc 10,1-12.17-20)
Reprenem, aquest diumenge, les lectures de l’evangeli de Lluc com correspon al cicle anual i ho fem amb la lectura de l’enviament dels seus seguidors. No es tracta dels dotze, que ja fa temps que han estat designats, sinó d’un segon grup de setanta-dos. Fixem-nos que, com en el cas dels apòstols, l’enviament no és una decisió dels enviats, sinó que la iniciativa sempre és de Jesús. Per altra banda, com en el cas dels dotze, el nombre és simbòlic i, en aquest cas, possiblement fictici. No és probable que hi hagués tanta gent seguint Jesús en aquell moment perquè en pogués triar setanta-dos. Estem davant la prefiguració dels enviats de la primera comunitat, que Lluc ens relatarà més endavant als Fets. És l’activitat missionera de l’Església.
Tot seguit, Jesús fa una llista de tasques i els dona instruccions de com actuar. És interessant veure també la urgència de la missió i la manca de missioners, per la qual cosa el primer que demana Jesús és que preguin perquè Déu hi enviï més gent. Han d’anar també lleugers d’equipatge i sense aturar-se ni perdre el temps (no saludar a la gent pel camí i fer una xerradeta!). La missió és doble: curar els malalts i anunciar el Regne. Per fer-ho cal quedar-se amb la gent i tenen tot el dret del món a ser alimentats i acollits a les cases. Tot això que llegim ho veurem en més detall als Fets i també a les cartes de Sant Pau. I què passa si no els reben bé? Cal espolsar-se els peus i no dur-se’n res de la terra d’allà, que és terra pagana.
L’evangeli fa un salt i ens mostra els deixebles que tornen i donen compte a Jesús del que han fet. El primer que se’ns diu és que venen tot contents i entusiasmats. La missió suposadament ha estat un èxit i fins i tot —expliquen— amb el nom de Jesús poden sotmetre els dimonis, una activitat que no se’ls havia encomanat, curiosament. Jesús els explica que ell ho ha vist i que per això els havia donat un poder especial: «trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic». Però els recorda una cosa més important: el que els ha d’alegrar realment no és poder manifestar el poder que tenen damunt els esperits, sinó el fet que el seu nom estigui escrit en el cel.
Com explicàvem, aquest text possiblement no es correspon a un fet real de la vida pública de Jesús sinó que més aviat fa referència a determinats membres de les comunitats cristianes que sortien a escampar l’anunci del Regne. D’alguna manera, per tant, es pot aplicar a avui.
En primer lloc, la referència al gran grup dels setanta-dos no és una ampliació dels dotze apòstols, sinó que vol significar l’enviament de tots els creients. Una missió que mai és cosa d’un tot sol. El primer que remarca Jesús és anar de dos en dos i, el segon, que pregar per afegir més gent. L’anunci s’ha d’estendre, però no podem oblidar la nostra responsabilitat cap a la comunitat.
En segon lloc, hem de ser conscients que la resposta de la gent serà desigual i no sempre serem ben rebuts. Els fracassos en un determinat lloc no ens han de fer perdre l’alegria que podem trobar en els petits èxits en altres indrets.
Finalment, no podem caure en l’error de la vanaglòria i oblidar que som simplement instruments de Crist. El nostre èxit no ens correspon a nosaltres i els fruits que sorgeixin no són mèrit nostre. Tampoc els nostres fracassos ens han d’enfonsar. La meta és la vida eterna, però la nostra recompensa aquí i ara és l’alegria de saber que els nostres noms estan escrits en el cel. I saber transmetre aquesta alegria possiblement és la millor manera que tenim d’evangelitzar.