En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?». Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?». Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs».
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?». Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment, baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment, un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?». Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell». Jesús li digué: «Doncs tu fes igual». (Lc 10,25-37)
Aquest diumenge es llegeix la paràbola del bon samarità, una de les més conegudes de Jesús, juntament amb la del fill pròdig i, curiosament també, exclusives de Lluc, cosa que fa pensar a molts d’experts que són una creació seva. Es tracta d’una història tan coneguda que fins i tot el mot “samarità” o “bon samarità” ha passat a formar part del llenguatge actual per designar a algú altruista, sobretot quan ajuda a una persona desconeguda que necessita un auxili immediat. El problema d’aquestes paràboles és el no prestar atenció al que diu, per allò que ja sabem el final de tant d’haver-les sentit. Però, com sol passar també, les coses no són sempre el que semblen o el que ens han contat.
El primer que crida l’atenció és que la paràbola del samarità no prové d’un context en què es pretengui ensenyar l’amor als altres, sinó d’una discussió molt diferent. Tot comença amb un mestre de la llei que, de forma malintencionada, fa una pregunta a Jesús: què s’ha de fer per tenir la vida eterna. Molt possiblement, el mestre esperava alguna resposta estrambòtica de Jesús i poder-lo acusar després, però ell no li va seguir el joc i li va tornar la pregunta com un rebot, de manera que va ser el mestre el que va acabar responent. La resposta del mestre era la correcta, en el sentit de fer esment dels dos grans manaments del Levític: estimar Déu i estimar els altres com a un mateix. Segurament empipat per haver caigut a la trampa, el mestre li fa una pregunta més difícil i li demana que expliqui qui són aquests altres.
La resposta de Jesús tampoc és directa, sinó que li conta la paràbola que tots coneixem. La lectura convencional de la paràbola és prou coneguda: un home és malferit i queda tirat a la vorera d’un camí. Passen un sacerdot i un levita i no l’ajuden. Passa llavors un samarità i té cura d’ell i el duu a una posada on li paga l’estada i les cures. Vist així, tenim clar qui són els bons i els dolents, però aquesta lectura no és exacta, o si més no, no és la interpretació que haurien fet els oients i lectors contemporanis de Lluc.
En primer lloc, cal tenir en compte qui eren els dos primers personatges. Tant el sacerdot com el levita eren persones consagrades a Déu i sabien, perquè així ho explica l’Antic Testament, que si aquell home que veien tirat, i que no sabien si era viu o mort, finalment era mort, el fet de tocar-lo els feia impurs i no podien després exercir el seu servei a Déu. D’alguna manera, per tant, tots dos varen fer el que tocava segons la llei. Podia ser més o menys discutible, però cal suposar que varen valorar les diferents opcions. En tot cas, no es pot dir que actuaren per egoisme ni per comoditat.
El samarità, en canvi, no té cap problema. Des de la perspectiva dels jueus, un samarità és un infidel, un enemic, algú que no adora Déu ni segueix els seus preceptes. Però és aquell que, sense tenir cap obligació (el deure d’estimar els altres del Levític no va amb ell), ajuda aquell pobre home sense que això impliqui transgredir cap norma.
El dilema aquí, per tant, no és entre els egoistes que no ajuden els altres i els altruistes que sí que ho fan. El dilema és entre els que posen el compliment estricte dels preceptes religiosos com a justificació o excusa per mirar a una altra banda davant la injustícia i aquells que miren sobretot el sofriment i la necessitat de la gent. Entre els que creuen que ells han de ser fidels complidors i dels pobres i maltractats ja en tendrà cura Déu, Càritas, el Govern o qui sigui; i els que pensen que ajudar als necessitats és prioritari a la resta. El mestre de la llei era un home pietós i segurament gran teòleg i fidel observant dels preceptes religiosos, de la litúrgia i tot plegat; Jesús, en canvi, li ve a dir que tot això no té gens d’importància quan hi ha algú a la vorera del camí, patint. Crec que no és massa difícil veure avui on se situa l’Església en general i, sobretot, on ens situem nosaltres. I, sobretot, podem intuir quina seria la resposta de Jesús.