Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles». Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació».
Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen». (Lc 11, 1-13)
Aquest diumenge es llegeix un fragment de l’evangeli que té la pregària com a tema central. Comença amb una imatge curiosa: Jesús, aparentment, prega tot sol mentre els deixebles són allà, fent no se sap massa bé què. No saben pregar? Tal vegada estranyats i encuriosits, un d’ells s’atreveix a demanar al mestre que els ensenyi.
Jesús respon i ho fa amb una versió curta del parenostre, ja que la versió que tots coneixem prové de Mateu i és un poc més llarga. L’origen d’aquesta oració és incert, si bé recorda una oració jueva molt comuna, el Kaddish, que invoca també Déu, demana la santificació del seu nom i l’arribada del Regne. A diferència d’aquesta, però, el parenostre és molt més concís i breu i presenta també alguns aspectes que ens criden l’atenció.
El primer és la referència al Pare. Que Déu fos vist com a pare és quelcom comú en el judaisme del temps de Jesús, però és inusual adreçar-se a Déu amb aquest títol. Per la seva banda, la santificació del nom ja la trobam al Kaddish, tot i que en el parenostre té una formulació ambigua. No queda clar si som nosaltres els que hem de santificar, en el sentit de reivindicar i donar a conèixer la grandesa de Déu, o si és Déu el que ha de santificar-se i fer-se present a tota la humanitat en la seva glòria.
L’arribada del Regne també apareix a l’oració jueva i és, com sabem, el bessó del missatge de Jesús, així que no sorprèn gens aquesta petició. Demanar que arribi el Regne ara i avui, implica demanar que arribi una forma de vida completament nova i distinta de la que tenim, prescindint, per tant, de tota misèria, violència, pobresa, marginació, etc. El Regne no és només un alliberament social o polític, com pensaven els jueus del temps de Jesús, sinó que implica una conversió radical de tots, també interior.
La resta de peticions són més concretes: el pa (les necessitats bàsiques) de cada dia, la importància del perdó, etc. La segona part del text és important perquè explica què vol dir “demanar coses” a Déu. L’oració de petició és comuna des de sempre, però cal saber què es demana i què s’ha d’esperar. A la Bíblia trobam molts d’exemples de pregàries que demanen salut, una victòria, evitar un fracàs… També els creients d’avui preguen demanant salut o aprovar un examen o trobar feina. El problema és que les coses no surten com demanam i molta gent es frustra per això. Podem demanar tenir salut, però hi ha molts de creients malalts que no sanen i és fàcil acabar pensant que Déu ens dona l’esquena o que alguna cosa passa. Però el problema no és Déu, sinó la nostra manera d’entendre la pregària, i això és el que explica aquest evangeli.
En primer lloc, fixem-nos que no es tracta només de demanar: «demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà». Demanar, sí, però també parla de cercar i de tocar la porta. Demanar és passiu: hom demana i espera que li donin. Però també cal cercar, moure’s, indagar en el nostre interior. I tocar perquè Déu ens obri, la qual cosa implica anar fins a ell. Però la pregunta clau no és el com, sinó el què: què demanar, què cercar i què esperar quan tocam la porta. I la resposta la trobam al final: l’Esperit Sant.
Déu no és un curandero ni un geni com els dels contes, que atorga desitjos al qui el troba. Tampoc és com una tenda en línia que té de tot i només hem de cercar i posar-ho a la cistella. Déu ens dona allò que hem de demanar (i que pot no coincidir amb el que demanam), allò que hem de cercar i ens obre a allò a què volem accedir, que és a Déu mateix, en la persona de l’Esperit Sant. El contacte en l’Esperit no lleva el mal ni la pobresa, però té un poder vivificant que permet a la vida de cada un imposar-se a aquestes desgràcies.
No es tracta, per tant, de demanar allò que volem, sinó del fet mateix de demanar. Perquè, què demanar, ja ho sabem. Però ens enganam si pensam que l’Esperit ve tot sol. L’Esperit vendrà, però, per rebre’l l’hem de demanar, l’hem de cercar i hem de tocar la seva porta les vegades que faci falta.