En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.
També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí que ho hem entès». Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues».
Mt 13, 44-52
Aquest diumenge acabam el Discurs de les Paràboles que iniciàrem fa quinze dies i està format per un conjunt de paràboles breus que podem classificar en dos grups. Les dues primeres (la del tresor i la de la perla) venen a donar una resposta a una pregunta que acaba esdevenint inevitable: val la pena seguir Jesús, cercar el Regne del cel? La tercera ens recorda el tema del judici. Al final es tanca el discurs amb una quarta paràbola amb un to enigmàtic i que, a diferència d’altres, Jesús no explica.
Les dues primeres paràboles parlen de la troballa d’una cosa de gran valor i de persones que venen tot el que tenen per posseir-lo. Una primera lectura del text ens duria a pensar que Jesús identifica el Regne amb un tresor o una perla, però no és així. Jesús no diu que «el Regne és com un tresor», sinó que «amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat…». El Regne no és l’objecte, és l’esdeveniment, el fet de trobar. A partir d’aquí, a més, podem veure les diferències entre les dues paràboles.
La primera té com a protagonista un jornaler, algú que treballa en el camp d’un altre. Ell no cerca res i, inesperadament, es troba amb un tresor. A partir d’aquí passen tres coses: es posa content; ven el que té i compra el camp, ja que així s’assegura tenir el tresor. Podríem pensar que hagués estat més fàcil agafar el tresor i anar-se’n amb ell a casa seva, però en les paràboles no sempre s’escull el camí més curt.
En la segona, el protagonista és un comerciant que es troba en una ciutat cercant perles fines per comprar. Es tracta segurament d’una persona rica i experta, que sap el que cerca. Aquí no hi ha res casual, sinó algú que troba allò que cercava i reconeix tot d’una el seu valor. Com en el cas del jornaler, però, ben aviat ven tot el que té per comprar-la.
El que ens diu Jesús aquí no és que el Regne sigui quelcom valuós, sinó que trobar-se en el Regne és l’experiència de trobar alguna cosa que ens duu a renunciar a tot allò que tenim, a llevar-li valor davant la immensitat del que estem experimentant. El Regne no és la possessió, sinó l’entusiasme per la trobada i la transformació de la nostra manera de ser i actuar. Una trobada que pot passar en qualsevol moment, que la podem haver cercada o ser casual, però que el que és important és saber reconèixer-ho al moment i actuar.
La paràbola de les xarxes, en canvi, és molt distinta. Ens recorda una mica la del jull i les imatges del judici, sobretot a partir de l’explicació posterior. Gerhard Lohfink, al seu llibre sobre les paràboles de Jesús (2022), proposa prescindir inicialment de l’explicació del judici i de separar entre bons i dolents, en un sentit moral, i entendre la paràbola com un intent de construir un Regne obert a tothom, malgrat que hi haurà divisió i separació. Això és tan obvi que Jesús mateix ja ho veia al seu temps: encara que tots siguin cridats per al Regne, la realitat és que hi haurà gent que ho rebutjarà i serà motiu de divisió en famílies i comunitats. Així, la paràbola lliga també amb les anteriors: no és suficient trobar un tresor, cal també reconèixer el seu valor i renunciar al que es té per poder gaudir-ne.
Acaba Jesús demanant si ho han entès i els seguidors diuen que sí. Alguns autors han parlat sobre si el mestre de la Llei convertit és el mateix Mateu. En tot cas, la referència a l’antic i al nou ens està parlant segurament de la Llei de l’Antic Testament i del missatge de Jesús. També es pot entendre en el sentit d’unir la saviesa que ens ve de la tradició i la novetat dels que avui escolten el missatge de l’evangeli. En definitiva, una crida a no deixar perdre res, però també a ser creatius i a renovar la manera de fer arribar el missatge.
Comments are closed.