En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. Qui tingui orelles, que ho senti».
Mt 13, 24-43
Continuem aquest diumenge amb el Discurs de les Paràboles que iniciàrem diumenge passat. També com diumenge passat la lectura té tres parts diferents: el relat de les paràboles, en plural, perquè són tres, que es dirigeix a la multitud; un interludi on Jesús explica el perquè de les paràboles; i la part final, on explica la primera paràbola, només als deixebles quan ja són tots a ca seva.
La primera paràbola és la del blat i el jull, original de Mateu. Sembla com si fos una continuació de la del sembrador, amb una temàtica similar, però el missatge és distint. El relat parla de la intenció d’algú de fer malbé el sembrat d’altri. Si algú vol perjudicar un altre, n’hi ha prou a esperar que el blat creixi i, a punt de recollir-lo, pot incendiar el seu camp, però aquí l’estratègia és distinta: sembrar jull implica introduir un enemic silenciós que creixerà fins a arruïnar tota la collita. Què vol dir, tot plegat? Quan al final llegim la interpretació que fa Jesús ho entenem un poc més: el jull són els escandalosos i els que obren el mal, que conviuen amb els seguidors de Jesús. És un perill real i la temptació és posar-nos en guàrdia i atacar-los des del primer moment. Sovint ho hem fet així. La Inquisició és un bon exemple, però desgraciadament no és l’únic. El que ens diu l’evangeli és que no ens precipitem, que no ens toca a nosaltres decidir qui va a una banda i qui a una altra: serà Jesús mateix qui, al final, ho determinarà. La paràbola del jull no és un advertiment contra l’enemic exterior, sinó contra nosaltres mateixos, el nostre orgull i la nostra arrogància, que pot fer que siguem nosaltres que acabem a prop del forn encès.
Les altres dues paràboles tenen un sentit molt diferent. Parlen del Regne i de la seva potencialitat. La imatge de la llavor petita que creix i fa un arbre on es posen els ocells és coneguda a la Bíblia i ja va bé en la idea que el Regne pot partir de coses ben petites i aparentment insignificants, però que tenen una vocació universal. Però alerta amb un detall: Jesús exagera i anomena «arbre» el que no és més que una planta. I potser aquí hi ha ironia: el Regne no és l’arbre imponent dels grans imperis, sinó una humil mata que, tanmateix, compleix la mateixa funció d’acollir.
La paràbola del llevat és similar i manté aquest sentit de la desproporció, aquest cop de forma exagerada: una dona posa un poc de llevat per pastar mig sac de farina. La traducció més literal del text que fa la Bíblia Catalana Interconfessional, per exemple, ens diu que eren tres mesures de farina, que feien vint quilos cada una, és a dir, seixanta quilos. La imatge parla per si mateixa: el que és insignificant fa créixer fins a límits insospitats. Un cop més, però, cal parar atenció als detalls: en el temps de Jesús, el llevat sovint tenia un sentit pejoratiu i es referia al que és corrupte; recordem, sense anar més lluny, a les advertències de Jesús contra el llevat dels fariseus (Mt 16, 6. 11-12). Aquí el llevat no s’ha d’entendre com a res corrupte, però sí com allò que és menystingut i que els altres no valoren. En el seguiment de Jesús construint el Regne, no importa tant l’espectacularitat dels resultats com l’actitud que tenim quan cercam arribar-hi.
Comments are closed.