En aquell temps, quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se n’anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts. Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li: «Som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar». Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Jesús respongué: «Porteu-me’ls». Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n’havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.
Mt 14, 13-21
Hem acabat el Discurs de les Paràboles i aquest diumenge l’evangeli reprèn el relat dels fets de Jesús, en aquest cas el miracle de la multiplicació de pans i peixos. Vegem-ne algunes claus per a la lectura.
El moment en què transcorre l’acció és important. Acaben d’executar Joan Baptista i algú ho conta a Jesús, la qual cosa provoca que se’n vagi en un lloc despoblat (=desert) amb la barca. El vincle amb la notícia és important: Jesús, coneixent la mort d’algú proper, se’n vol anar tot sol a passar el dol. Com veurem, no té gens d’èxit.
No sabem els indrets per on es movia, però per raons desconegudes, la gent va saber on anava i, a peu, arribaren abans que ell i ja l’esperaven. La reacció de Jesús no va ser d’enuig ni de resignació, sinó que es va compadir d’ells, possiblement perquè molts devien estar malalts o patien per alguna raó. Mateu ens diu que va curar els malalts, cosa que no diu Marc, per exemple.
Quan ja es fa tard, es planteja el problema de donar menjar a tota aquesta gent. Els deixebles ho tenen clar: no hi ha pans per a tots i és millor que se’n vagin. Jesús, en canvi, els vol alimentar. Les referències bíbliques són evidents: es troben en un lloc desèrtic, com el cas de Moisès, i demanen aliment (manà). El relat recorda també el miracle d’Eliseu, que multiplicà vint pans per un centenar de persones i encara en sobrà (2 Re 4, 42-44).
En el cas de Jesús impressionen els nombres: cinc pans per a més de cinc mil persones. Mateu precisa, a més, que no es comptaven dones ni infants, per la qual cosa podem estar parlant de quinze o vint mil.
La historicitat del relat és discutida i no només pel miracle. Tanta gent hauria implicat deixar buida bona part dels pobles i això és difícil de creure. Quin és el sentit de la narració? Molt possiblement cal llegir-lo en clau eucarística: prengué, digué la benedicció, els partí i donà són les paraules del darrer sopar, però també és cert que són gestos que qualsevol jueu piadós hagués fet abans de posar-se a menjar. Hi ha, però, dos detalls interessants.
El primer és que, quan es produeix el miracle, en el moment que Jesús fa parts i ho dona als deixebles, només es parla del pa; els peixos no surten per res. Com fa notar José Luis Sicre (El evangelio de Mateo: Un drama con final feliz, 2019), quan es menja pa i peix, el que dona categoria a l’àpat és el peix; ometre’n la menció just en el moment de la multiplicació no té sentit si no és per una intenció deliberada: accentuar la importància del pa i la seva referència eucarística. El segon detall prové del fet que Jesús no reparteix el pa a la gent, sinó que ho fa a través dels deixebles, prefigurant la mediació de l’Església i la institució del sagrament.
Amb aquests detalls té sentit que no surtin els peixos i perden interès les quantitats de coves que sobren. El que és important per al creient és que el pa que realment alimenta és el de l’Eucaristia que sorgeix del misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist i que és el que dona vida i esperança per superar les dificultats i els patiments d’aquest món.