En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada». Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar». Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me». Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos». Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols». I a l’instant es posà bona la seva filla.
Mt 15, 21-28
Aquest diumenge es llegeix un dels passatges més desconcertants de l’evangeli de Mateu: la curació de la filla d’una dona cananea. Jesús havia tengut una forta controvèrsia amb els fariseus al voltant del compliment de les lleis sobre la puresa i els aliments prohibits. El desacord és manifest: declara sense embuts que no és el que entra per la boca allò que taca l’home, sinó el que surt de dins. En tot cas, Jesús decideix anar-se’n enfora, com a forma de desconnectar, i surt de les terres jueves per anar cap a Fenícia, amb els pagans, és a dir, els que són per se impurs. Un viatge que pot durar alguns dies i que Jesús fa acompanyat dels deixebles.
No se’ns diu on, però tot fa pensar que pel carrer o als afores, apareix una dona cananea, per tant, pagana, cridant a Jesús perquè curi la seva filla. La petició és sorprenent perquè es dirigeix a Jesús com a fill de David, una exclamació que només té sentit per un jueu. Més sorprenent és encara, però, que Jesús la ignora completament i no li respon. És el primer cop que algú demana ajuda a Jesús i aquest ni es molesta a dirigir-li la paraula.
Els deixebles comminen Jesús que la despatxi per les molèsties que ocasiona. Jesús els respon a ells, indicant-los que ell únicament ha estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel, la mateixa indicació que va donar als Dotze al discurs missioner (Mt 10,5-6).
No sabem del cert si la dona va sentir Jesús, però en cap cas això l’atura, es prosterna davant Jesús i li torna a demanar ajuda. Aquesta vegada sí que hi ha resposta cap a ella: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». En coherència amb el que havia dit abans, els fills són els jueus i la dona entra en la categoria dels cadells, dels canets que hi havia per la casa cercant alguna cosa de menjar que pogués caure de la taula. Avui tendim a sentir una certa simpatia pels cadells o les mascotes, però no podem obviar el fet que un dels termes més despectius dels jueus per referir-se als pagans era el d’anomenar-los cans.
La cananea no afluixa i manté una postura intel·ligent. En lloc de sentir-se insultada, agafa la paraula de Jesús per contraargumentar-lo: els cadells no són com els fills, però també mengen. La rèplica de la dona provoca un canvi en Jesús, que passa d’ignorar-la a lloar-la: «Dona, quina fe que tens!». El canvi és radical com ho és en relació amb l’evangeli de diumenge passat, que retreia la poca fe de Pere. En canvi, la lloança és molt similar a la que Jesús va fer al centurió, un altre pagà (Mt 8, 10).
Al final es produeix el miracle i el missatge del relat ens duu a pensar que Jesús, si bé inicialment es va centrar en els jueus, al final el seu missatge s’adreça a tots els pobles. Aquesta lectura, benèvola, no satisfarà un lector atent. L’actitud cruel i despectiva de Jesús no és bona d’entendre. Podem pensar que tot és comèdia, que Jesús tenia clar que faria el miracle, però, així i tot, la forma com tracta aquella dona sembla excessiva. Per altra banda, la incomoditat que devia provocar aquest fragment ja des del seu inici, perquè a la comunitat de Mateu segur que hi havia també pagans, fa pensar en la seva autenticitat. És d’aquestes històries que ningú s’inventaria perquè aporten més dubtes que aclariments. Què pensava realment Jesús en aquell moment? Segurament mai ho sabrem.
Aquest misteri, però, no ens ha de dur a menystenir el paper d’aquella dona en aquesta història. Una persona que ho tenia realment tot per ser menyspreada: era una estrangera, una pagana i una dona. Així i tot, no recula ni davant el silenci de Jesús ni davant l’actitud despectiva dels deixebles, ni dubta a replicar aquell que reconeix com a fill de David. Una persona que, tenint-ho tot en contra, al final aconsegueix el que vol i més, perquè obté l’admiració de Crist! L’exemple d’aquesta dona val per a tots els creients, no només per la seva fe i obstinació, sinó per fer-nos veure l’error que sovint cometem a l’hora d’etiquetar la gent o de tancar-los portes.
Comments are closed.