En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?». Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.
Mt 16, 13-20
L’evangeli d’aquest diumenge suposa un punt d’inflexió en el text de Mateu, perquè és el tancament de la primera etapa de la vida pública de Jesús i l’inici ja d’una etapa més madura, on la consciència de la seva passió i mort es farà cada cop més evident. Aquesta frontissa entre les dues etapes ve marcada per la confessió de Pere de Jesús com a Messies.
L’acció del text passa en un lloc molt singular. Poc abans hi ha hagut una disputa amb els saduceus i els fariseus i, tal vegada tement per la seva seguretat, Jesús i la seva comunitat fugen de la jurisdicció d’Herodes Antipes i se’n van cap a Cesarea de Filip, a l’extrem nord d’Israel, devora les fonts del Jordà i en territori pagà. Aquell indret antigament era conegut pel santuari del déu Pan, i Herodes Felip hi havia refet la ciutat amb un temple dedicat a l’emperador August, que havia estat declarat pels romans «fill del diví». Per tant, la confessió de Pere es durà a terme als voltants d’un temple dedicat a un altre home proclamat fill de déu, i en terra de pagans.
Un cop allà, com ens diu Mateu, Jesús llança la pregunta als deixebles: «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?». Aquí, amb relació a la tradició de Marc, hi ha un canvi important, ja que a Marc Jesús demana «Qui diu la gent que som jo?»; a Mateu, en canvi, la resposta ja va inclosa dins de la pregunta, agafant un sentit més pedagògic. La resposta sobre el que pensa la gent és decebedora: Jesús és identificat amb una persona del passat, morta; bé amb el Baptista, bé amb un profeta. Només en el cas d’Elies hi havia la idea que tornaria en un futur, però no de la resta.
La identificació de Jesús amb un profeta pot tenir algun sentit si pensem que els profetes eren persones crítiques amb el poder, propers a la gent i als seus problemes. Però també és cert que els profetes tenien, en el temps de Jesús, mala fama perquè sovint eren agitadors polítics l’efecte dels quals moltes vegades no reportava cap benefici a ningú. Per dir-ho en llenguatge actual, els profetes avui poden ser activistes polítics, però també líders populistes que, atacant el poder, cerquen satisfer les seves ambicions o les dels seus.
Aquesta visió política de la missió de Jesús no ens ha de sorprendre. Més interessant és saber què en pensen els deixebles, la gent que viu devora Jesús i col·labora en la seva missió. Malauradament, no sabrem què en pensa la majoria, ja que Pere s’avança a respondre: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu».
Aquí també, respecte a Marc, Mateu afegeix l’expressió «el Fill del Déu viu», però això no és una novetat. A l’episodi de la barca, després de veure Jesús caminant sobre l’aigua, ja confessaren que era el Fill de Déu. La novetat aquí és el títol de Messies, l’ungit. A l’Antic Testament, els messies (ungits) eren els reis, però a partir del segle II aC, el terme Messies es reserva per a aquell que vendrà a alliberar el poble elegit, algú que tendrà atributs gairebé divins i que haurà estat instruït i enviat per Déu mateix. Identificar, com fa Pere, una persona de carn i os amb aquest Messies, sí que fou una vertadera novetat.
Marc tanca aquest episodi aquí, afegint la prohibició de Jesús que no ho contessin a ningú. Mateu, però, afegeix una resposta a Pere que ha estat, al llarg dels segles, motiu de polèmica.
Jesús reconeix l’encert de Pere («Sortós de tu…») però l’adverteix que això no ho sap per deducció pròpia, sinó per revelació del Pare del cel. I llavors afegeix allò de «tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església…». Segons la versió de Mateu, Jesús va aquí a instituir l’Església i, fins i tot el papat, fent ús d’un joc de paraules entre Pere i pedra. Aquesta és la interpretació, m’atreviria a dir majoritària, si bé no tothom hi està d’acord, per exemple, perquè aquest joc de paraules que funciona en grec no funcionaria en arameu (així i tot, hi ha autors que defensen que sí que funciona).
La polèmica d’aquest fragment va molt més enllà de la filologia i l’exegètica. Les Esglésies no catòliques de cap manera accepten entendre aquest fragment com la institució de l’Església amb un cap únic, que seria Pere, inicialment, i el bisbe de Roma en el futur. La interpretació que fan és diferent, com ara entendre que la «pedra» de la qual parla Jesús és ell mateix com a Messies, per exemple. També relativitzen el poder de Pere, ja que el poder de lligar i deslligar Jesús el dona després a tots els deixebles (Mt 18, 18).
És una discussió de segles que no serà aquí que es dirimeixi. Una cosa sí que és important recordar: quan Jesús parla d’Església, aquest terme en grec significa assemblea, per la qual cosa, quan Jesús parla d’edificar l’Església no es refereix a fundar una religió sinó a aplegar el seu poble. I una altra qüestió que, tot i ser molt òbvia, no és debades recordar: Jesús no va instituir el papat, ni Pere va ser papa ni existia res semblant al papat en el temps de Mateu. Sí que hi havia un lideratge clar de Pere, que ni catòlics ni protestants discuteixen, i que va ser determinant per entendre, en contra d’alguns seguidors de Crist més conservadors, l’Església primitiva com a institució oberta no només als jueus sinó també als gentils.
Comments are closed.