En aquell temps Jesús, sortint de la sinagoga, se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó jeia amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar sa mà, i la va fer aixecar; la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula. Al vespre, quan el sol s’havia post, li dugueren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s’havia reunit davant la porta, i ell va curar molts de malalts de diverses malalties; va treure també molts de dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. De bon matí, quan encara era fosc, es va aixecar, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. Simó amb els seus companys sortí a cercar-lo. Quan el trobaren, li digueren: -«Tothom vos cerca.» Ell els digué: -«Anem a altres llocs, als pobles vesins, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.» I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc, i traient els dimonis. (Mc 1, 29-29)
L’evangeli d’aquest diumenge (Mc 1, 29-29) ens presenta tres escenes molt diferents i aparentment desconnectades: a) la curació de la sogra de Simó; b) curacions massives de malalts i posseïts; i c) retirada de Jesús per pregar.
La primera escena continua la que es relatà diumenge passat i per tant és important tenir en compte el detall important de que encara és dissabte i, per tant, la curació de la sogra de Simó és il·lícita. Així i tot és una curació molt singular i diferent d’altres, sobre la que parlarem després. Destaquem, ara, el fet que es tracta d’una escena íntima i familiar, fora de les mirades dels externs.
La segona escena passa quan el sol ja és post i, per tant, ja no és dissabte. L’èxit de Jesús com a terapeuta és innegable i per aquesta raó molta gent s’acumula a la porta de la casa de Simó per ser curats, alguns de malalties i altres de possessions diabòliques. En curar aquests darrers, Jesús aprofitava per interpel·lava els dimonis que sortien d’ells per a què no parlessin i diguessin a la gent que ell era el Messies. Marc segueix insistint en el “secret messiànic”. També ens fa veure que, ara per ara, sembla que només els dimonis reconeixen qui és realment Jesús, mentre que la gent només el veu com un gran predicador i, sobretot, com un fantàstic metge. A diferència de l’escena anterior, aquí ens trobam en un lloc gairebé públic, tot i ser la casa de Simó, ja que la gent s’acumulava al carrer i podem imaginar les portes obertes i una multitud de desconeguts esperant poder entrar.
La tercera escena passa ja l’endemà dematí, quan Jesús s’aixeca d’hora per anar a pregar en un lloc solitari. Torna a ser una escena íntima, però en solitud. Jesús vol estar sol… amb el Pare. Aquesta solitud ens recorda també la seva estada de quaranta dies al desert. Però, malauradament per Jesús, la solitud dura poc. Els deixebles l’interrompen i l’interpel·len: “Tothom vos cerca”. El to no és massa simpàtic ni afable, més aviat és irreverent ja que sembla que li retreuen haver deixat la gent tirada. La visió dels deixebles és pràctica i, evidentment, molt humana. Les curacions són un èxit i no es pot defraudar el públic ara que les coses semblen anar bé pel grup de Jesús; cal aprofitar les oportunitats quan passen! Però Jesús no ho veu així. No obstant, no s’enfada ni reprèn els deixebles, sinó que reacciona de forma continguda, dient-los que cal anar a altres llocs, però no per curar, que sembla que és el que vol la gent, sinó sobretot per predicar. Marc no ens diu res més, però podem imaginar que Simó i els seus no devien estar massa d’acord amb l’actitud del seu mestre.
A aquest evangeli hi ha, per tant, un contrast clar entre el que vol fer Jesús i el que volen les persones que faci Jesús. Certament, veiem que en aquest episodi Jesús té encara molt de seguidors i la gent està encantada, però perquè veuen en ell algú que ha vengut a curar, a llevar maldecaps, a fer que tothom estigui bé. Però aquesta no és la missió de Jesús, no és el que el Pare li ha demanat. Ell pot curar, sí, però la salvació que ve a predicar no depèn de la salut en aquesta vida ni del benestar material, sinó de la nostra actitud interior. I la curació que ens ofereix té més a veure amb la vida eterna que ne una millor vida terrena. La clau estar en entendre que la conversió que Jesús proposa ens aporta una pau que també ens ajuda a passar per aquesta vida finita i atrafegada.
Però tot això no és allò que la gent vol sentir. Podem imaginar la frustració i la desesperació de Jesús que, per una banda, devia patir de veure tants de malalts i es devia multiplicar per poder curar-los, però per altra banda, esgotat, veia com fent això estava deixant de banda la seva missió principal: predicar el Regne de Déu. No és estrany, per tant, que necessités estones de solitud i pregària, moments per pensar i ressituar-se, per demanar al Pare que l’ajudés, que li donés un poc de llum davant tanta gent que sofria i tantíssima gent que necessitava la seva Paraula malgrat mai el coneixerien en persona.
Amb tota aquesta qüestió pot acabar passant desapercebuda la curació de la sogra de Simó. Tornem-hi, que val la pena. Jesús es troba amb aquesta dona a ca’n Simó, tot just quan surten de la sinagoga. Marc ens diu que ella té febre i jeu. Jesús ho sap, però, no perquè li digui ella sinó perquè li ho diuen els altres. La sogra de Simó no diu res, tot i que només sembla tenir febre i, per tant, no té cap incapacitat per parlar. Jesús tampoc xerra, sinó que es limita a tocar-la, a donar-li la mà per ajudar-la a aixecar-se. La febre desapareix i ella torna a la vida normal, servint els convidats del seu gendre.
Quina malaltia tenia? Amb la menció a la febre, podem pensar amb algun procés víric, però alguns autors apunten a una malaltia no física, sinó més aviat cap a una patologia mental. Per tant, en un llenguatge actual, podríem entendre que per raons que desconeixem, la sogra de Simó patia una forta depressió. La litúrgia d’avui sembla voler insinuar-ho quan llegim, a la primera lectura, un fragment del llibre de Job (7, 1-4. 6-7):
(…) a mi, m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Tot d’una que em fic al llit ja pens: ¿Quan serà de dia perquè em pugui aixecar? I estic ansiós del vespre a la matinada (…)
Qualsevol persona que ha patit aquesta malaltia o ha estat a prop d’algú que l’ha patida pot entendre molt bé aquesta escena de Marc. La sogra de Simó es troba ajaguda al llit sense parlar, sense demanar que la curin, però tampoc sense cercar que venguin a fer-li sermons o a oferir-li teràpies. Tot i la incomprensió de Simó i la resta de gent, que pensen que és una malaltia més, Jesús entén el que li passa i sap que per a ell pot ser suficient estar allà i allargar-li la mà, en silenci, sense retrets, ni dient-li què ha de fer o posant objectius a complir. N’hi ha a bastament en ser-hi present, compartint el mateix silenci, posant-se a disposició de l’altre i punt.
Més enllà d’històries de dimonis que parlen i que són expulsats espectacularment, una bona lliçó d’aquest evangeli és aprendre a enfrontar-nos als altres dimonis, els que es troben en el nostre interior, i aprendre també a acostar-nos a aquelles persones que els pateixen, que sovint semblen que han tirat la tovallola. I fer-ho sense sermonejar ni ser condescendents. Es tracta d’aprendre simplement a donar-los la mà i esperar amb ells el moment d’aixecar-se.