L’evangeli d’aquest diumenge (Mc 1, 40-45) ens conta el relat d’un miracle. Es tracta d’una nova curació de Jesús, però no una curació més, ja que presenta uns trets especials i, com veiem al final, tendrà conseqüències importants per a Jesús.
D’una lectura ràpida podem arribar a pensar que es tracta d’un miracle més, del qual Marc no ens diu ni on passa ni el dia, tot i que presumiblement no era cap dissabte. Però sí que hi ha coses curioses, fins i tot provocadores, mig amagades al relat. Comencem, per exemple, amb l’actitud del leprós.
El que la Bíblia anomena “lepra” no és ben bé la malaltia que avui coneixem com a tal, sinó tot un conjunt d’afeccions cutànies que, per la seva visibilitat, eren considerades com a originades per algun pecat i potencialment contagioses, i per això hi havia una norma estricte que obligava a l’aïllament llunyà del malalt i, si es curava, aquesta curació havia de tenir una confirmació religiosa per part d’un sacerdot. Els leprosos havien de viure fora de les ciutats i advertir a la gent que no se’ls acostés. Tot això, com podem veure, ho incompleix el malalt de l’evangeli.
En contra de tota la llei dels jueus, el leprós s’acosta a Jesús i, segurament, a la resta de gent que l’acompanyava, s’agenolla devora ell i li parla, demanant-li que li llevi la malaltia. Aquesta transgressió tan manifesta podria ser un signe de la desesperació del malalt. La seva actitud és molt singular en tot el que diu o fa. Per exemple, no deixa de ser curiós que no parli de curació a Jesús, sinó de purificació. Avui ens sona absurd lligar la malaltia a la conducta pecaminosa, en canvi, era quelcom habitual al segle I i aquell leprós sembla tenir-ho clar. Tal vegada perquè tenia algun càrrec de consciència que l’empenyia a demanar la recuperació de l’estat de puresa, més que la salut corporal com a tal. Era una home desesperat, no tant per la malaltia corporal, com per la seva pròpia ànima.
L’actitud del malalt fou, en tot cas, prou directa i intensa per commoure Jesús, que es compadeix d’ell i el purifica, fent desaparèixer així la lepra. Neteja aquell home, tant interiorment com en la seva aparença física. L’actitud de Jesús, però, també resulta inusual. Possiblement, el fet de dir-li al leprós “Sí que ho vull: queda pur” va ser més que suficient per curar-lo, però Jesús té amb ell un gest que també resulta transgressor: el toca amb la mà. Un gest simbòlic que reforça l’actitud de compassió de Jesús, però que suposava una infracció de la llei jueva i el fet que, a partir d’aquell moment, Jesús passava a ser impur.
A partir d’aquí, però, la narració fa un gir sobtat. De manera immediata, Jesús fa marxar aquell home. Pel que veurem després, la intenció del leprós era fer saber el que havia passat a tothom i de ben segur que hagués volgut ser un fidel seguidor de Jesús, però ell li diu que se’n vagi i, a més, el commina a no dir res a ningú i a anar al sacerdot, perquè certifiqui la seva curació. Això contrasta amb l’actitud més transgressora inicial, doncs ara sembla que el que preocupa a Jesús és que aquell home compleixi els preceptes legals. Per què?
Sembla que enviar aquell home al sacerdot és més aviat l’excusa per llevar-se’l de sobre. I és que Jesús ja va fugir de Cafarnaüm cansat de la gent i, així i tot, veu que, cada cop més, la seva fama de curandero fa que la gent el cerqui per curar-los dels seus mals, més que no per escoltar la paraula de conversió que ell ha vengut a predicar. Com veiem al final, però, Jesús no aconsegueix el seu propòsit, ja que el leprós curat el desobeeix i amb un èxit notable, fins al punt que Jesús ja no pot entrar a cap població sense ser assetjat per la gent.
Tot això no deixa de ser molt especulatiu, ja que no sabem realment què pensava Jesús, sobretot quan els evangelis ens conten aquests gests estranys seus, que no ens encaixen en la figura divina i divinitzada que sovint ens hem fabricat del Messies. Però no podem oblidar que Jesús era una persona i actuava sense estar lliure de contradiccions o de mals moments, com ens passa a tots. I el fet que aquestes situacions incòmodes s’hagin recollit als evangelis escrits molts anys després són prova que segurament degueren passar de veritat, i possiblement amb més freqüència del que ens expliquen. Això no deixa, però, que els comentaristes intentin treure un sentit a tot plegat que ens ajudi també a nosaltres.
Una d’aquestes explicacions és la que dona sant Beda el Venerable i que em sembla ben interessant. Diu aquest Pare de l’Església que el que es posa de manifest aquí és la tensió entre allò que fem i que per humilitat no volem mostrar, i la importància de donar exemple. És una actitud noble fer una bona obra i, per humilitat, amagar-ho i silenciar-ho, però també és veritat que el fet de donar-ho a conèixer, malgrat el risc d’alimentar la nostra vanitat, pot ser molt positiu, ja que pot ajudar a altres persones a entendre per què ho fèiem i convidar-los a seguir l’exemple.
En l’evangeli d’avui el leprós va desobeir Jesús, però va fer mal a algú? O va acabar fent el bé a molta gent que així va poder sentir parlar del Messies? Marc no ens dona massa pistes per respondre aquesta pregunta i jo, sincerament, tampoc no tenc cap resposta.