Deia també: «A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra».
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.(Mc 4, 26-34)
L’evangeli d’aquest diumenge conté dues paràboles i una explicació final, que acaba donant a la lectura un to prou enigmàtic.
La primera paràbola és tan estranya que fins i tot alguns autors atribueixen a aquesta circumstancia el fet que els altres dos evangelis sinòptics no l’hagin recollida. Conta com un home sembra gra i després es limita a esperar que germini i creixi per, al final, anar a segar-lo. La idea és que el gra fa la seva i no necessita la seva intervenció per res. Què vol dir amb això Jesús? Amb qui ens identificam els seus seguidors? Amb el gra? El sembrador? Amb la terra? És tot plegat una incitació a la inactivitat?
La segona paràbola és la del gra de mostassa, molt més coneguda. És més bona d’entendre i als oients del seu moment els devia recordar el passatge d’Ezequiel que es llegeix a la primera lectura de la missa i que parla també d’un arbre on s’hi posen els ocells. En el cas de Jesús, l’arbre no és un cedre, sinó una simple planta d’hort, que així i tot es pot arribar a fer alta. És un missatge per fer-nos veure la humilitat del cristià? O ens està parlant de la modèstia i la —no sempre— petitesa de l’Església que, així i tot, acaba emparant totes les criatures que s’hi apropen?
Acaba l’evangeli explicant que Jesús emprava paràboles perquè la gent s’hagués d’esforçar cercant el seu sentit. Es tractava d’una tasca prou difícil ja que, com s’indica tot seguit, Jesús ho havia d’acabar explicant als deixebles per a què ho entenguessin. Però, per què actuava així, Jesús? No hagués estat més senzill explicar les coses clarament a tothom? Quin sentit tenia ser tan enigmàtic?
Són moltes les preguntes que planteja aquest evangeli i sembla que nosaltres, igual que els creients del segle I, tampoc tenim massa clar què vol dir tot això i per què actua així Jesús. Així i tot, si ho miram amb atenció, encara en podrem treure alguna cosa clara.
Un primer element a tenir en compte és allò que tenen en comú les dues paràboles: l’aspecte botànic. En ambdós casos partim d’una llavor que germina i creix fins a fer-se gran i donar un benefici —en el cas del gra— o servir d’ombra i refugi protector, en el segon cas. I tot això no ens ho explica Jesús per fer un curs d’agricultura o com a un missatge de caire moral, sinó —i això cal tenir-ho ben present!—com a imatge del Regne de Déu. Amb aquetes paràboles Jesús ens vol deixar clar que el Regne no és un lloc concret ni una situació estàtica de la que gaudirem en una altra vida, sinó un procés que s’inicia aquí i ara, si bé no en veurem la seva culminació fins arribar a l’eternitat. Com una llavor, el Regne creix i madura. Des de la perspectiva del creient el Regne, més que un lloc on viure, és una manera de viure.
Un segon element important de les paràboles és el fet que aquest creixement es fa sense la participació de les persones. Això té una doble lectura. Per una banda, deixa clar que la construcció del Regne no depèn de nosaltres ni és mèrit nostre. És un do, un regal que se’ns ofereix. No som els constructors del Regne, sinó simples col·laboradors en aquesta construcció. I, més important encara, no oblidem que participam del Regne en la mesura que hi col·laboram.
Per altra banda, però, cal tenir també en compte que aquest creixement autònom ens aporta un grau important de confiança, ben necessària sobretot davant el desencís i el desànim que sovint planeja damunt els creients. Encara que en la nostra tasca sembli que res canvia i res avança, cal confiar que les arrels del Regne no s’aturen de créixer, malgrat no les veiem.
Finalment, el darrer incís del text és també important perquè ens fa veure que la construcció del regne no és fàcil d’entendre, sobretot perquè sovint no s’assembla a allò que voldríem, sinó que segueix camins que no esperam. Encara que Jesús ho expliqui als deixebles sabem, pel que conta més endavant l’evangelista, que al final aquests tampoc ho entenen. El procés de creixement en el Regne és paral·lel al del creixement de la nostra fe. Construir el Regne no implica només canviar les coses, sinó també la forma que tenim de veure-les i entendre-les. Per això, la participació en el Regne pressuposa sempre la conversió i saber deixar enrere moltes de les conviccions i aspiracions que tenim per poder gaudir de la vida nova en Crist.