El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i va veure que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a veure Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: -«S’han enduit el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar a dins i va veure aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i va veure aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat pel cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho va veure i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. (Jn 20, 1-9)
La fe cristiana es fonamenta en la resurrecció de Jesús. D’aquí sorgeix tot. Si no s’accepta aquest esdeveniment, la vida de Jesús és la d’un predicador fracassat que va tenir la sort de caure en gràcia a alguns seguidors després de la seva mort i, per circumstàncies atzaroses o per l’oportunisme d’una minoria de jueus, va acabar essent el fundador pòstum d’una religió que ell mai va tenir la intenció de fundar.
Per altra banda, si algú defensa, com hem sentit més d’una vegada, que la resurrecció fou tan sols una experiència subjectiva dels seguidors de Jesús, una invenció no intencionada que donà força a la idea de fer un judaisme de caràcter universalista i obert a tothom, està afirmant que el cristianisme és la més gran estafa de la història de la humanitat. El problema, avui i fa dos mil anys, és que creure en la realitat de la resurrecció no és gens fàcil.
No ens hauria de venir de nou, per tant, que l’evangeli que es llegeix a la missa més solemne de l’any sigui una acreditació d’aquesta dificultat. No deixa de ser sorprenent, doncs, que els protagonistes del relat del Diumenge de Pasqua no siguin ni Jesús ni Déu, ni cap àngel; ni tan sols el testimoni d’algú que afirmi haver vist a Jesús ressuscitat —o ressuscitant!—. El relat evangèlic d’aquest diumenge ens conta com tres deixebles s’aproximen al sepulcre buit de Jesús i com reaccionen de forma completament diferent, anant de l’escepticisme a la fe.
La primera persona que s’apropa al sepulcre és Maria Magdalena, i ho fa amb lògica humana implacable. El sepulcre és obert i buit. Si no hi ha cadàver, pensa ella, és que algú se l’ha endut. Naturalment! La hipòtesi de la resurrecció ni tan sols li passa pel cap. El seu raonament és simple i pràctic, el d’una dona que toca de peus a terra i no es deixa dur per històries i contarelles. Possiblement, és la manera de pensar més moderna.
Pere, en canvi, no és tan decidit com ella. El cap visible dels apòstols arriba i analitza el que veu, però no en treu cap conclusió. Hi ha coses que no entén i per això no comparteix l’explicació més racional de Maria Magdalena, però tampoc s’atreveix a pensar en altres alternatives. És, tal vegada, la postura més còmoda: ni afirma ni descarta. És la postura tèbia, d’aquell que no es vol banyar. També és cert que és el deixeble més implicat en tot plegat, aquell que s’havia compromès més amb jesús, però el que l’ha negat fins a tres vegades. Així que, més que còmoda, l’opció de Pere pot ser la del creient cansat.
Tot canvia amb el tercer personatge: el deixeble estimat, que solem identificar amb Joan, l’evangelista, que veu i creu. Però, què creu? Quin ha estat el seu procés mental per tal de creure pel simple fet de veure exactament el mateix que han vist els altres? No ho sabem. És important notar, en tot cas, que ell creu a partir del que veu, no del que li han contat com passarà amb la majoria dels creients. En el cas del deixeble estimat no hi ha intermediaris, sinó que la seva fe és una experiència personal.
Són, aquestes, tres formes de reaccionar davant un fet del qual no en tenim cap descripció —els evangelis només parlen del sepulcre buit— i que els seguidors tampoc han pogut contemplar —cap testimoni veu Jesús en el moment de ressuscitar—. El que els evangelis no expliquen per enlloc és en què va consistir la resurrecció de Jesús. Sembla clar que alguna cosa va passar —Jesús havia mort uns dies abans i alguna cosa se’n degué fer del cadàver si el sepulcre era buit—, però també és manifest que la resurrecció com a tal és un esdeveniment que queda al marge de la història. És meta-història.
A diferència de Llàtzer o altres, que són tornats a la vida que tenien i la gent veu com surten i caminen, Jesús entra en una situació diferent de la de la seva vida anterior, subjecta a un lloc i a un temps concrets. Avui en podríem dir segurament que Jesús entra en una dimensió distinta, en un meta-univers que se situa defora de la línia temporal marcada per la creació. Jesús no va ressuscitar fa dos mil anys, sinó que és el ressuscitat —ahir, avui i per l’eternitat—, perquè per parlar d’ell ja no té sentit emmarcar-lo en el calendari, en la història. Fa dos mil anys, un predicador galileu va rompre els esquemes de la humanitat, la barrera del temps, i per això en tot moment els creients celebrem l’actualitat de la resurrecció. Però la racionalitat humana es resisteix davant la seva incapacitat d’explicar això i, per aquesta raó, la reacció de la gent acaba sent la de rebutjar la idea (Maria Magdalena) o la de no banyar-se (Pere).
L’acceptació de Joan és forçosament minoritària. La seva experiència és singular. Amb els anys, molta gent creurà en la resurrecció, no per una experiència pròpia com la seva, sinó perquè donaran credibilitat als testimonis que afirmen haver vist Jesús. Això és important, encara que no sigui ben bé el mateix. En tot cas, ens mostra que l’accés a la fe no té una sola via, si bé de vegades és més fàcil donar credibilitat a allò que ens diu altra gent que a allò que experimentem en l’àmbit personal i íntim, si és que ho experimentem. La combinació de les dues vies reforça la creença i cap de totes dues s’han de menystenir. És per això que, dos mil anys després i malgrat els desbarats que de vegades ha generat, l’Església continua tenint tot el sentit del món com a dipositària del testimoni de fe de milions de creients, l’autèntic llevat del Regne de Déu en el nostre món.