El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas».
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom. (Jn 20, 19-31)
L’evangeli d’aquest segon Diumenge de Pasqua narra una de les aparicions més conegudes de Jesús, aquella en la qual Tomàs és absent i es nega a creure el testimoni dels seus companys. La profunditat psicològica dels personatges és clau aquí i explica per què, per als lectors del text, totes les simpaties van cap a Tomàs. A diferència dels altres, ell dubta perquè no ha estat testimoni de cap aparició de Jesús i així, d’alguna manera, tots els creients ens podem identificar amb ell. Al relat, sembla com si Jesús li retragués l’actitud quan li diu «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist». És que comparat amb nosaltres, Tomàs tenia avantatges: ell no havia vist Jesús, però l’havia conegut i coneixia testimonis directes de les aparicions. Nosaltres, ni això.
Tomàs representa l’actitud de molts de creients als quals els costa creure amb un fet tan extraordinari com la resurrecció, per molt que l’Església (successora de la comunitat de seguidors) els ho digui i ho repeteixi cada diumenge. Són creients que cerquen, infructuosament en general, tenir una experiència directa del Jesús ressuscitat. Per això la lectura actual de l’evangeli d’avui té al final un gust agredolç: Tomàs, l’escèptic, acaba tenint aquesta experiència directa; en canvi, els creients actuals no la tenim.
L’evangeli no aporta gaires solucions en aquest sentit, sinó que es limita a apuntar que l’important és creure que Jesús és el Fill de Déu; essent així, la resurrecció no deixaria de ser, en aquest sentit, un signe que acredita això. Aquesta conclusió és coherent amb el missatge joànic. La filiació divina de Jesús ha estat el punt central en tot l’evangeli i no és estrany, per això, que abans hagi dit als apòstols “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. La missió de Jesús encomanada als seus seguidors no s’inicia amb ell, sinó que prové ja del Pare. La història de la salvació no comença per Nadal sinó molt abans, una dada fonamental que avui molts creients han oblidat mantenint al marge els ensenyaments de l’Antic Testament. Però Jesús, la Paraula, ja hi era al principi de tot.
Al marge de la història de Tomàs, que és el relat central de l’evangeli d’avui, hi ha altres detalls que criden l’atenció. Un d’ells és la menció a la por als jueus. Això és coherent amb la insistència de Joan en el relat de la Passió en la culpabilitat dels jueus, on Pilat apareix com un mediocre funcionari romà que voldria alliberar Jesús, però que no atreveix a fer-ho per por d’una revolta jueva. Les dades que es tenen de Pilat apunten en una direcció contrària, la del prefecte tirà i dèspota que en cap cas s’hagués deixat influir pels jueus ni els hagués mostrat el menor signe de feblesa. Aquesta oposició hostil dels jueus possiblement reflecteix més la situació a finals del segle I, amb els jueus de Jerusalem expulsats pels romans que veien, a més, les comunitats dels seguidors de Crist com a la principal amenaça a la seva identitat. Aquesta oposició hostil dels jueus possiblement reflecteix més la situació a finals del segle I, amb els jueus de Jerusalem expulsats pels romans que veien, a més, les comunitats dels seguidors de Crist com a la principal amenaça a la seva identitat. Però això fou molt més tard. Els dies de la mort de Jesús no hi havia especials motius per tenir por, com s’acredita dels altres relats evangèlics, on es deixa clar que els apòstols, en les setmanes posteriors a la mort de Jesús, seguiren a Jerusalem i anaven normalment al Temple sense cap classe de temor (Lc 23 53).
És curiós, en canvi, com la salutació inicial de Jesús, percebent la por dels deixebles, no és la que hem vist en moments similars en què aquells estan atemorits per alguna cosa i Jesús sol tranquil·litzar-los amb un “no tengueu por”. En aquest cas, en canvi, els saluda dient “pau a vosaltres”, una salutació inusual en ell. No és casual; gairebé res ho és a l’evangeli de Joan. Repeteix aquesta salutació tres vegades, la qual cosa no deixa de ser una manera de fer veure com han canviat les coses. La por no és als jueus ni a les autoritats, sinó a la transformació que suposa la Resurrecció. El que cerca Jesús és transmetre la idea que la tribulació ocasionada amb la seva mort ha de donar lloc a un temps de pau i que és entre la comunitat creient des d’on aquesta pau s’ha de transmetre, cosa que evidentment no sempre els seus seguidors hem pogut acomplir.
Fixem-nos també que a l’evangeli de Joan és aquell mateix diumenge de la resurrecció que Jesús envia l’Esperit Sant als apòstols —i no a la Cinquagesma, com conta Lluc (Marc i Mateu no parlen per res d’això)— i també és el moment que els dona el poder de perdonar els pecats. Es tracta d’un poder que ens fa pensar en la confessió sacramental, però possiblement es refereix més al baptisme, que era la manera de perdonar els pecats en les primeres comunitats. La confessió, en canvi, és una pràctica molt més tardana en el cristianisme. En tot cas, queda clara la urgència de la missió a aquest evangeli, que no espera els cinquanta dies que atorga Lluc.
Amb la perspectiva de dos mil anys, tot això sembla ridícul. Però no ho és. La Resurrecció és una encletxa que trenca la línia del temps i que es fa present de forma eterna. Jesús ja no necessita rellotge ni comptar els dies del calendari. Però sí que necessita transmetre’ns aquesta urgència que a nosaltres se’ns escapa. La seva crida a escampar la pau del seu Regne és per a avui, cada dia. Per ventura, entendre això és encara més difícil que entendre que Jesús ressuscités. I més difícil és encara dur-ho a la pràctica.