En aquell temps, Jesús anava al davant pujant a Jerusalem. Quan era a prop de Betfagué i de Betània, a la muntanya de les Oliveres, envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant i, entrant, hi trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava per què el deslligueu, respondreu que el Senyor l’ha de menester». Els dos que Jesús enviava se n’anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren: «Per què el deslligueu?». Ells respongueren: «El Senyor l’ha de menester». Portaren el pollí a Jesús, el guarniren tirant-li els mantells a sobre i hi feren pujar Jesús.
A mesura que Jesús avançava estenien els mantells pel camí. Quan s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels seus addictes, plena d’alegria, començà de lloar Déu a grans crits per tots els prodigis que havien vist, i deien: «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor. Pau al cel, i glòria allà dalt».
Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren: «Mestre, renya els teus seguidors». Ell respongué: «Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres». (Lc 19, 28-40)
En la missa del Diumenge de Rams es llegeix el relat de la passió de Jesucrist, però abans es fa la lectura de l’entrada a Jerusalem. Al llarg de la Setmana Santa és bo fer una lectura pausada de la passió i meditar-la. Anem avui, però, a veure aquest episodi inicial, el de l’entrada a la ciutat.
Es tracta d’un episodi que surt en els diferents evangelis, si bé amb algunes diferències. En el cas de Lluc, per exemple, veiem que no hi ha cap referència als rams o les palmes sinó que només parla de gent que estenia els seus mantells al pas de Jesús. Alguns autors posen en dubte la historicitat de l’escena. Una entrada triomfal d’aquest estil no és massa coherent amb la conducta de Jesús i el fet que la gent el proclamés rei hauria suposat un enfrontament immediat amb les autoritats romanes, cosa que no va passar fins més tard i, suposadament, instigats pels jueus. És també curiosa, en aquest sentit, la intervenció dels fariseus, que semblen voler advertir Jesús del risc que corre, no se sap si amb bona intenció o no. En tot cas, Jesús és expeditiu amb ells: si fessin callar els seus seguidors, serien les pedres les que donarien testimoni d’ell.
Per altra banda, és legítim demanar-nos quina podria ser la intenció real de Jesús en tot plegat. Provocar les autoritats? Intentar aglutinar la multitud davant el que pot suposar que serà el seu enfrontament definitiu amb el poder religiós i polític? En aquells moments, Jesús podia entendre que el seu final era a prop i que la seva presència allà no faria altra cosa que tensar la corda i que ben aviat els seus rivals actuarien. Però també devia tenir clar que podia aturar-se i repensar-ho. Evitar un desenllaç de dolor i patiment indescriptibles. Al final, com veurem en llegir el relat de Getsemaní, Jesús no recula i assumeix el seu destí segons la voluntat del Pare.
No és per això cap desbarat llegir el relat de l’entrada a Jerusalem en clau postpasqual, en el sentit de veure’l com la proclamació de Jesús com a rei per part de tots aquells que han sentit ja l’anunci de la seva resurrecció, la qual confirma la imminència del Regne. L’alegria de la gent és, per això, l’anticipació de l’alegria de la Pasqua, si bé també és el recordatori que per arribar a aquella, és necessari primer passar per la creu. Molts dels que visqueren aquella alegria hagueren de passar-hi i foren perseguits, marginats i, en alguns casos, assassinats. Avui hi ha cristians que passen pel mateix, tot i estar lluny de nosaltres. Pensar amb ells, en aquests moments, és també una forma de recordar la passió de Jesucrist.
A Occident, però, ser creient no és objecte de persecució. No ens marginen ni ens persegueixen, per molt que sovint ens agradi fer-nos les víctimes. Com a molt, rebem la indiferència de la gent, de vegades amb dosis de condescendència. Val a dir que, en molts de casos, ens l’hem guanyada. La nostra creu és interior; el nostre patiment és veure la nostra incapacitat d’aixecar el cap, de fer-nos visibles, de no ser ja capaços de sortir també a proclamar Jesús com a rei. Molts de creients, però, no veuen ni això. El gran mal avui és que callam en la proclamació del Regne i, per no sentir, no sentim ni les pedres que criden.