En aquell temps Jesús s’aparegué als onze i els digué: -«Anau per tot el món i predicau a tothom la Bona Nova de l’Evangeli. Els qui creuran i es faran batiar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal; els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons.» Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar pertot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien. (Mc 16, 15-20)
Aquest diumenge celebram la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Quan sentim això, tots tenim la imatge de Lluc, tant de l’evangeli com dels Fets dels Apòstols, en el que es relata com Jesús puja al cel davant els seus deixebles que miren com desapareix el Senyor. No cal dir que el relat de Lluc és llegendari i que avui sabem que per molt que pugi algú per damunt els niguls i més enllà no arribarà al cel ni a cap altre lloc que no sigui l’espai exterior i, amb molta sort, a algun altre planeta.
El relat de l’Ascensió és una manera d’explicar, per una banda, que Jesús va deixar d’aparèixer-se als seus deixebles. L’experiència pasqual dels testimonis de persones que afirmaven haver vist Jesús va durar un temps ben curt. La litúrgia ens enganya un poc amb això, ja que sembla com si Jesús s’hagués passejat cosa d’un mes i mig per allà, però el que es dedueix dels evangelis és ben distint i tot sembla indicar que les aparicions varen ser una cosa ben puntual i que tot va passar el mateix diumenge de Resurrecció, com dona a entendre el capítol 16 de Marc i els altres evangelis que ho tracten. Malgrat n’hi hagués moltes i molt espectaculars aparicions, sembla que tot plegat no va durar massa més de dotze hores.
Per altra banda, aquesta narració també és una manera de significar la trobada del Fill amb el Pare. Avui tenim molt clar això de que el Fill venia del Pare i tornava a casa seva —al cel— una vegada acabada la missió terrenal, però això no era tan evident al segle I. Aquesta construcció teològica encara no s’havia produït en temps de Marc o de Lluc, i molt manco per als seguidors tot just el dia de Pasqua. Aquests devien seguir sense entendre massa coses, vist com reaccionaven, i és que, si hem de fer cas de Lluc, encara no havien rebut l’Esperit que els havia de donar aquest enteniment.
El fet de l’ascensió, sobretot com la conta Lluc, és una passa més en aquesta construcció teològica, en aquest entendre què va passar realment en aquells dies de mort i vida que coincidiren amb la Pasqua jueva aquell any. I és la seva manera de donar-ho a entendre. En el món hel·lènic era comú que els grans personatges es divinitzessin i també es contaven relats de com, un cop morts, pujaven al cel enmig dels núvols. Als escriptors clàssics trobam els exemples de les ascensions d’Alexandre el Gran, August o Apol·loni de Tiana, totes elles molt semblants a la de Jesús. Això no ha de suposar cap menysteniment del relat evangèlic, per suposat, però ens pot ajudar a entendre que la imatge d’un Jesús pujant per amunt com si fos un personatge de pel·lícula de ciència ficció no ens ha de fer deixar de banda el que realment és important, que és la missió que ens deixa encomanada.
Dit d’una altra manera, la festa de l’Ascensió no és una festa per quedar embadalits mirant el cel, sinó per tocar de peus a terra i posar-se a fer feina. Una missió que al text que es llegeix avui té dues vessants que no es poden separar en cap cas.
Per una banda, els qui escolten i creuen en la Paraula veuran la seva vida transformada i, no només això, també transformaran la vida dels altres. És a dir, no només se salvaran, sinó que expulsaran dimonis, parlaran llenguatges nous i curaran a la gent miraculosament. Ara bé, per altra banda, cal tenir en compte que això no és un poder celestial que se’ls concedeix per al seu ús com vulguin, sinó que és un poder que ha de servir per confirmar que Jesús ressuscitat és enmig d’ells. La iniciativa és sempre de Jesús i nosaltres som els seus instruments, res mes. Quan volem ser més, no ho feim bé. Evidentment, això ens és aplicable avui, perquè tots som cridats a transformar i a ser transformats. En definitiva, a compartir amb els altres la realitat del que va ressuscitar després de morir com un criminal, abandonat per tots els seus.