En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?». Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?». Ella contestà: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Tampoc jo no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». (Jo 8, 1-11)
L’evangeli d’aquest diumenge ens acosta a un text molt conegut, però també amb prou incògnites: el relat de l’adúltera presentada a Jesús. És un text que trobam a l’evangeli de Joan, però en algunes bíblies es troba en diferents indrets. Això és perquè, segons l’opinió majoritària, és un fragment afegit, alguns diuen fins i tot que podria ser de Lluc. El que sembla clar és que és un text que empra un vocabulari que no apareix en la resta del text joànic, que no hi figura en els manuscrits grecs més antics i tampoc el trobem en els comentaris dels Pares de l’Església dels primers segles. Així i tot, la seva canonicitat no es posa en dubte.
El relat se situa en la festa dels Tabernacles i ens mostra a Jesús que viu o dorm en la muntanya de les Oliveres i al matí va ensenyar al temple. La ubicació de Jesús en aquella muntanya la trobam en els sinòptics, però no en l’evangeli de Joan, que ens conta que Jesús solia viure a casa d’uns amics a Betània. És important, però, veure com Jesús no va al temple com un jueu més, a pregar, sinó que hi va a ensenyar, i per això s’asseu allà, com un mestre més.
La reacció de Jesús quan li duen la dona adúltera és també curiosa: opta per no respondre i fa dibuixos a terra amb el dit. Només respon davant la insistència dels presents i segueix amb els seus dibuixos. L’únic diàleg que inicia és amb la dona que es queda allà al mig, ja tota sola.
S’ha especulat molt sobre què dibuixava o escrivia Jesús i quina intenció hi havia en la seva actitud. L’explicació més raonable, a parer meu, és aquella que hi veu en el gest de Jesús un contrast entre la Llei de Moisès, escrita en la pedra i, per tant, rígida i inflexible, i la llei que predica ell, escrita a terra i que es pot esborrar o modificar atenent les circumstàncies de cada un i de cada cas.
Un altre aspecte interessant que ens presenta el relat és la perspectiva de la dona. Aquesta ha estat presentada per les autoritats religioses com a una adúltera, algú que ja no és ningú i que mereix morir, per això és emprada com a arma contra Jesús. No sabem ben bé què ha passat realment, si és efectivament culpable i tampoc se’ns diu res de la seva condemna, si hi ha hagut un procés o si hi ha testimonis que l’acusen i quina credibilitat tenen. Per als que són allà, aquella dona ja no té més valor que les pedres que li volen llançar.
Jesús té cap a ella una actitud molt diferent. Quan tothom se n’ha anat, ell parla amb ella i la reconeix, d’aquesta manera, com a un interlocutor, com una persona. Veiem també que no la jutja ni la condemna per res, hagi fet realment o no el que deien els altres que havia fet. Coherent amb la seva idea de justícia i de misericòrdia, Jesús no deroga la llei mosaica —en altres llocs condemna l’adulteri—, però en mesura la seva aplicació.
Uns minuts enrere, aquella dona ja es veia morta. Per molt que la gent se n’hagi anat, ella haurà quedat marcada i possiblement haurà d’acabar fugint. Però l’evangeli deixa clar que això no és un càstig, sinó un efecte pervers fruit de la crueltat humana. La llei de Déu no és mai un instrument d’opressió, sinó de concòrdia. L’exemple de Jesús, que ha de seguir qualsevol seguidor seu, és entendre que qualsevol judici que facem als altres ha de ser com fer ratlles en terra, que tan bon punt l’hàgim escrit el podem també esborrar i reescriure, perquè, ben segur, qualsevol altre que passi per allà també ens pot estar jutjant a nosaltres.