En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: «Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?». Jesús els digué: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui venen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après venen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo soc el pa que dona la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món». (Jn 6, 41-51)
Aquest diumenge XIX continuem amb el discurs del pa de vida. Diumenge passat Jesús parlava d’aquest pa baixat del cel i els galileus que el seguien es pensaven que parlava del manà, però ell els diu que no és el mateix. El manà no és ben bé baixat del cel i és un pa que només lleva la fam de forma temporal; en canvi, el pa del que parla Jesús és un pa de vida i, afegeix, Ell mateix és aquest pa.
Avui continua el relat amb els jueus que es demanen com pot ser que Jesús sigui baixat del cel si tots allà coneixen qui és i d’on ve. Fixem-nos a més que l’evangelista parla de jueus i no de galileus. A l’evangeli de Joan el terme “jueus” s’empra de forma gairebé genèrica –i sovint despectiva– per referir-se a les autoritats religioses, cosa que no casa ben bé aquí, ja que aquestes autoritats no tendrien perquè saber qui era la família i l’origen del natzarè. Resulta evident que el simbolisme d’aquesta menció és, per a l’evangelista, més important que la historicitat exacta del que es relata.
Jesús no els contesta de forma directa, sinó que es posa a parlar de la seva fe. Ells murmuren i no entenen res perquè no creuen. Però si no ho fan no és perquè Déu els rebutgi, ja que Jesús deixa clar que el Pare instrueix a tots, però no tots estan disposats a aprendre. I si no aprenen és perquè rebutgen a Jesús. Apareix aquí un argument circular que posa de manifest la relació de Pare i Fill. Per una banda, no poden aprendre què és aquest pa de vida que explica Jesús si no es deixen instruir pel Pare. Per tant, a diferència d’altres indrets de l’evangeli, on Jesús és el camí per arribar al Pare, aquí sembla que és al contrari. Per altra banda, però, també es deixa clar que al Pare no se’l pot veure, per tant, aquest coneixement que ve d’Ell sempre serà incomplet i d’aquí la necessitat de partir també d’aquest pa de vida que és Jesús. Un pa que és la Paraula i també l’Eucaristia, com clarament es comença a insinuar aquí.
Després Jesús torna a insistir amb la diferència entre el manà i el pa de vida, però ara ja no és una qüestió de saciar-se, sinó de vida eterna. Ben directament –i podem imaginar la reacció i la contrarietat de més d’un els seus oients– sentencia Jesús que tots el que menjaren manà moriren i, en canvi, qui menja del pa que baixa del cel no mor mai. I remata la seva exposició amb una afirmació contundent: el pa del que les parla és la seva carn.
Si la setmana passada l’evangeli ens podia convidar a reflexionar sobre la vida eterna o sobre la divinitat de Jesús, aquesta setmana sembla dur-nos a meditar sobre el que significa l’Eucaristia. Sovint els creients anem a combregar de forma gairebé rutinària, un gest que no és massa diferent a altres de la missa. Altres poden pensar que té un cert poder màgic i que tot just després de tornar al nostre lloc és el moment de demanar tot allò que dúiem a la llista de peticions. En canvi, llegint aquesta lectura d’avui sembla que és una cosa ben diferent, una cosa que ens hauria de transformar. I si no ho fa, tal vegada és perquè no hem après l’ensenyament del Pare, com deia l’evangeli. Perquè no n’hi ha prou en escoltar, ni en repetir gestos de forma gairebé mecànica. Cal aprendre, interioritzar i posar en pràctica allò que Déu ens mana. L’Eucaristia, el pa de vida, no dura dos minuts ni la mitja hora de la missa, sinó que hauria de comprendre un temps de preparació que anàs de diumenge en diumenge, perquè al final l’Eucaristia és el final del procés però també el principi. L’Alfa i l’Omega. Partir del Pare per arribar al Fill i d’aquest al Pare.