En aquell temps, Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquesta pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre». (Jn 6, 51-58)
Continuem aquest diumenge amb el discurs del pa de vida. Diumenge passat Jesús acabà dient que el pa de vida era la seva carn. Avui continua amb aquesta afirmació davant la incredulitat dels jueus, que són els seus interlocutors en aquest passatge. Una lectura ràpida ens duu a pensar que es tracta d’un text repetitiu i feixuc que gira sobre el mateix concepte una vegada i una altra. És important, però, veure-hi alguns matisos i novetats.
Els interlocutors de Jesús, com diem, són els jueus, que li demanen aclariments davant un llenguatge complicat i que sembla més proper al canibalisme que a altra cosa. Avui tots els creients sabem que l’evangeli es refereix al pa eucarístic, però ens podem imaginar els ulls que devien badar tots el que sentien a Jesús dient això. Però Jesús no dona explicacions de res ni suavitza les paraules; ben al contrari, manté el mateix to. Massa vegades els creients, quan sentim paraules dures als evangelis, tendim a rebaixar el to, a reinterpretar-les més suaument. Però Jesús no ho fa mai, això. L’evangeli no es negociable. Ens demana una acceptació total i fidelitat al que estableix.
La relació entre el discurs i l’eucaristia queda més clara quan Jesús aquí parla ja no només de la seva carn, sinó també de la seva sang. Reitera que els que en mengen i beuen tenen vida: “Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres”. D’alguna manera sembla indicar amb això que la vida eterna no és un estat posterior a la mort, sinó que es dona ja avui entre els que mengen i beuen del cos i la sang de Crist, és a dir, que tenen una “altra” vida. Hi hauria una vida ordinària, comuna de tota la gent, i una vida més “espiritual”, una vida connectada amb Jesús i amb el Pare i aquesta vida prové del sagrament.
Un tercer detall important el trobam quan Jesús afirma “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell”. L’eucaristia no només dona vida, sinó que fa que Jesús romangui dins del creient. És la idea que de vegades hem sentit de ser nosaltres mateixos sagraris, ser temples de l’esperit. Això és important davant el fet de pensar que combregar és un gest o un ritus i que la presència de Jesús dura fins que sortim del temple o poc més, però no és així.
La presència de Jesús pot ser permanent, de la mateixa manera que pot ser permanent la nostra presència en Ell. Pot ser-ho o no, en funció del nostre rebuig, del fet de donar-li l’esquena o de deixar-lo de banda en la nostra manera de fer les coses i de prendre decisions. De vegades, és més fàcil prendre l’actitud dels jueus de l’evangeli i pensar: què és realment tot això de combregar? Què vol dir que Jesús és amb nosaltres? No és més senzill i pràctic anar al nostre aire, amb les nostres coses de cada dia i deixar això de Jesús pels diumenges, per l’estona que anam a missa i punt? En certa manera, aquesta és la temptació que ens acosta als jueus que escoltaven Jesús. Diumenge que ve veurem la reacció dels deixebles.