En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafarnaüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l’altra riba, li preguntaren: «Mestre, quan hi heu vingut, aquí?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dona la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l’home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal». Ells li preguntaren: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?». Jesús els respongué: «L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat». Li contestaren: «Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial”». Jesús els respongué: «Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dona el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món». Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa». Jesús els diu: «Jo soc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set». (Jn 6, 24-35)
Aquest diumenge XVIII continua la lectura del capítol 6 de l’evangeli de Joan i s’inicia el llarg discurs del “pa de vida”, un discurs dens que de vegades ens pot semblar feixuc i repetitiu. D’aquesta lectura podem destacar el següent.
Els primers personatges que apareixen al relat són la multitud de persones que era amb Jesús a l’esplanada on –com vàrem llegir diumenge passat– els va repartir el pa i els peixos. Se n’adonen que Jesús i els seus deixebles han desaparegut i comencen a cercar-lo, fins que el troben al poble que s’havia constituït com a quarter general del Messies: Cafarnaüm. Sembla clar que no el troben fàcilment i, per això, quan el veuen allà s’estranyen i li demanen quan hi ha arribat. Sorprèn una mica la sortida de Jesús, que no només no els respon al que demanen, sinó que els dona a entendre que sap que el cerquen a ell perquè els ha donat de menjar i no pel que és realment important. El pa que val la pena no és el que sacia la fam d’un dia, sinó el que dona vida eterna. I aquest pa de vida el dona el Fill de l’Home.
La resposta de la gent a aquesta primera formulació de Jesús també és xocant. No li demanen que els doni d’aquest pa ni a on el poden anar a cercar, sinó que demanen com ho han de fer per obrar com Déu vol. Aquí sí que Jesús els respon de forma directa: del que es tracta és de creure en aquell que Déu ha enviat. Aquí ja es pot comprovar que la gent té clar que Jesús es refereix a ell mateix i per això li demanen un senyal que els convenci, posant com a exemple a Moisès i el manà que els seus pares menjaren en el camí cap a la terra promesa. Però Jesús no els parla d’aquest pa, sinó d’un de més important, el pa que dona vida i que ve directament de Déu.
La resposta de la gent és ambigua: «Senyor, doneu-nos sempre aquest pa», li diuen. Aquesta resposta ens recorda a la samaritana que volia sempre l’aigua viva, però no perquè li donés vida eterna, com deia Jesús, sinó perquè li llevaria la necessitat de tornar al pou a cercar més aigua (Jn 4, 15). Jesús, ara per ara, no en fa massa cas i s’identifica ell mateix amb aquesta pa que ve de Déu: «Jo soc el pa que dona la vida». Això no obstant, podem suposar que la incomprensió de la gent, que ja es va produir a la lectura de diumenge passat, tot just després de la multiplicació dels pans i peixos, es deu mantenir intacte. Les coses no són tan senzilles de canviar, malgrat es facin prodigis.
Hi ha al text dues idees centrals que s’aniran repetint al llarg del discurs en els propers diumenges: la identificació de Jesús amb Déu, bé com a Fill de l’Home, bé com a pa del cel; i la importància de la vida eterna. Fixem-nos en la resposta que Jesús dona a la pregunta de la gent sobre què han de fer per obrar com Déu vol: «L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat». Hom podria esperar que Jesús, com quan dialoga amb el jove ric, hagués dit que el que Déu vol és que facem el bé, que complim els manaments etc. Però Jesús no parla d’això aquí. A l’evangeli de Joan, la vida eterna té a veure amb la fe. Això no vol dir que les obres no tenguin la seva importància, però sí que ens fa veure que, de vegades, creure és més difícil que fer.
És fàcil parlar de vida eterna aviat i de pressa o de Jesús Fill de Déu, però poques vegades ens aturam a pensar què vol dir això i si realment ens ho creiem. Molt poca gent pensa amb la mort i molt menys encara ho fa pensant en l’esperança d’entrar en una vida diferent i més plena. Tampoc hi ha massa creients que pensin sobre les implicacions de creure que Jesús és el Fill de Déu (no diem “era”, sinó “és”, perquè creiem que Ell és avui viu i present). O que pensin que va ser aquest Fill de Déu (i no el somni d’un profeta o la visió d’un gran personatge històric) el que ens va demanar de creure en Ell i seguir-lo. No faríem més cas de l’evangeli si de debò ens creguéssim que Jesús era alguna cosa més que un ésser humà com nosaltres?
La proposta d’aquest evangeli no és, evidentment, la de llevar importància a les obres i a l’acció a favor de la gent, però sí que és una crida a pensar en tot això, a meditar-ho i a cercar-hi un sentit, la qual cosa no deixa de ser una forma de pregar. Al cap i a la fi, si del que es tracta és de la vida eterna, no val la pena provar-ho?